Si alguna cosa se li pot exigir a una persona que té l’ofici de controlar, és que desprengui seguretat. Els controladors existeixen perquè tot estigui sota control, perquè no hi hagi sorpreses i, en el cas dels aeroports, disgustos majors amb una cosa tan volàtil com és un artefacte volador. En darrera instància, la seguretat d’evitar accidents i mals majors és dels controladors. I en primera instància, en el dia a dia, garantir que es compleixen els horaris, que els avions poden circular bé i que els clients no pateixen inconvenients. En aquest sentit, és essencial que transmetin una imatge de confiança, aplom i fiabilitat.

Aquesta no és, certament, l’estampa que ofereixen avui els controladors aeris. Estic segur que si féssim una enquesta, ens sortiria un perfil de professional més aviat esquenadret, avar, gandul, barrut i viciat, expert en descontrolar-ho tot. O coses pitjors que estalvio al lector. La impressió que molts comparteixen és que allà dalt, en la torre aquella un poc marciana, s’hi deu coure una festassa rave on el menys important és què passa a les terminals amb els passatgers. Sens dubte és un retrat injust, i per fortuna fals, però diguem-ho clar, també una mica merescut.

Ningú no disputa que la feina d’aquests professionals és vital, que és molt intensa i arriscada, gairebé tant com la d’un conductor d’autocar. Però tot seria més fàcil si els representants dels controladors no fossin tan ben plantats, tan joves i formosos i tan Hugo Boss. Algun de panxut, amb una burilla als llavis i un escuradents, ens ho faria més ran de terra. Seria més bo de pair si no sabéssim la milionada que cobren al llarg de l’any, si ells no aprofitessin per reivindicar el que fos quan hi ha més gent que viatja, i quan els motius són més sentimentals; Nadal, vacances d’estiu, Setmana Santa... És obvi que han tibat massa la corda, i ara els toca pagar els seus abusos.

Per això la majoria de la gent dispensa que s’hagi usat l’exèrcit per esclafar-los la vaga. Legalment, sense entendre-hi gaire, intueixo que el que s’ha fet és una barbaritat. Si em militaritzessin a mi ho trobaria realment atroç. O imagineu-vos que les tropes entren a sac a les escoles, a les casernes de bombers o als hospitals. Potser amb un exèrcit diguem-ne holandès o escandinau no ens escandalitzaríem tant, però és clar, tenim el que ens ha tocat. Ara bé, humanament la ingerència s’ha acabat acceptant, perquè els controladors fa temps que han perdut la batalla de la imatge, i una mica de canya fins i tot fa gràcia. Per als que hem patit retards d’hores als aeroports, que som molts, l’acció ha tingut el gust agredolç de la revenja.

Hi ha un ingredient afegit, però, que jo no he sentit esmentar a ningú. Si resulta que els galtes dels controladors no fan la seva feina, i que enviem els militars per fer rutllar els aeroports, això deu voler dir que, en cas que els altres es volatilitzin, l’exèrcit és capaç de garantir el funcionament normal de les operacions de vol. I si els galons ho poden fer, per què ens calen macarrons? Aviam, estarem d’acord que de moment, les tropes continuaran existint, i les continuarem pagant tant sí com no. Doncs posats, com és que no ens estalviem uns quants penques i fem pencar els soldats? No hi guanyaríem tots, potser? Quina dèria a pagar-ho tot dos cops, no us sembla?

Bé, només és una idea.