A Catalunya i a Madrid se succeeixen esdeveniments on el paper dels Governs, segons qui parli, es defineix a conveniència. A Catalunya hem sentit que el Govern ha de dirigir l'estratègia del procés, o bé que ha de ser Waterloo. En ambdós casos hi veig greus errors. Mentre el Govern de Madrid és una cosa i l'Estat que és el poder de veritat n'és una altra, a Catalunya la Generalitat no té al darrere cap poder coercitiu (militar, policial, judicial) que sigui comparable. A Catalunya el poder, o com deia Luther King les unitats de poder o contrapoder, només poden venir de la societat civil organitzada i hi ha molt camí per recórrer.

Per això els governs de Madrid o de Catalunya poden col·laborar, competir o confrontar-se, però mentre el primer té al darrere algú que el pot emparar o condicionar, a Catalunya no. Per això, pensar que el Govern català en solitari té totes les tecles per dirigir el conjunt de l'estratègia per a l'emancipació nacional, és posar-se on volen els qui a la banda dels promotors de la desobediència civil mal entesa, es dediquen a pressionar a aquest Govern o altres institucions perquè facin accions simbòliques o suïcides.

Si mentrestant Waterloo no acaba de convèncer a molts per inoperant, és perquè també adopta un paper de soi disant govern legítim a l'exili, des d'on es dictaran les línies que han de seguir els qui se la juguen a l'interior. Aquesta voluntat de governamentalització de la direcció del procés, des de la legalitat o des de la legitimitat, només estar produint xocs eixorcs que no solucionen el problema de debò.

La necessitat d'una direcció col·legiada, desgovernamentalitzada, de la societat civil, incloent-hi partits (no governs ni a l'exili ni a l'interior), que sigui capaç de bastir una estratègia de llarg abast de construcció de contrapoder utilitzant tots els mecanismes no violents: des de la reclamació del diàleg, a les manifestacions i denúncies sistemàtiques a la justícia, a la no cooperació, a la construcció d'alternatives econòmiques i socials emancipades i, en alguns casos, campanyes molt ben pensades i acotades en objectius i temps de desobediència civil.

Avui hi ha una reunió a Lledoners que pot marcar l'orientació de tot plegat. Imaginem, en el pitjor dels escenaris, que al final no hi ha Govern i que es tornen a convocar les eleccions, i llavors guanya amb tota probabilitat Salvador Illa. O bé imaginem que d'aquí a quatre anys passa el mateix per mala gestió dels independentistes. En aquestes circumstàncies, haver cedit tot el protagonisme de direcció del procés a un Govern legal interior o a un de suposadament legítim a l'exterior, ens portaria a la derrota estratègica més crua. Deixar tota la responsabilitat de l'encarrilament del conjunt del procés, amb tots els respectes personals, a presidents, expresidents o futurs presidents, deixa en molt mala posició la capacitat d'autoorganització de la societat civil que inclou entitats però també partits polítics desgovernamentalitzats, amb vida pròpia al marge dels governs.

No és bo que els Governs legals o legítims siguin subalterns a una mena d'assembleisme popular. Però al revés també és cert: no es pot pretendre que el ritme de les maniobres tàctiques que obligatòriament s'hauran de fer des dels governs condicionin el tempo de la societat civil organitzada que és des d'on, en el cas català, ha de sorgir, potser més lentament del que tots voldríem, un autèntic contrapoder. De la mateixa manera que les giragonses tàctiques, d'avui t'estimo i demà no, del Govern de Madrid, mai aturen la inèrcia del poder de l'estat que en aquests moments encara està en plena negació del tema català i en dinàmica repressiva. És per això que, al marge de les complicitats del PSOE amb el deep state, es constata com els aparells de l'estat marquen una dinàmica autoritària autònoma que el Gobierno més progressista de la història no pot o no vol aturar.

A Madrid, en canvi, amb l'habitual capacitat de surfeig dels líders del PSOE i en part de Podem, es desgovernamentalitza la resposta antifeixista passant als electors la pilota. Però aquí sí que el Govern hi té responsabilitat directa, per acció o omissió, en l'accentuació dels incidents més aparatosos del feixi-franquisme. Quan la ultradreta va apuntar als independentistes, ni el Govern d'Espanya ni els aparells policials i judicials van fer res. Al contrari, els reien les gràcies. Després la ultradreta ja va apuntar a Podemos i el búnquer del règim, amb el silenci còmplice del PSOE, hi estava d'acord. Només quan la ultradreta ha posat a la diana els socialistes, aquests creuen que està en joc la democràcia.

Mentrestant, els ous dels monstres franquistes s'estan covant al si dels aparells de l'estat; amb la gran lloca que és el Rei. Així que a Espanya rentar-se les mans de què passa al carrer amb la deriva falangista responsabilitzant-ne un partit no és justificable. Perquè és el PSOE qui està blindant les estructures franquistes de l'Estat, qui està blanquejant el feixisme present a l'exèrcit, a la Policia i a la cúpula judicial, amb connexions explícites amb el capitalisme del BOE i el búnquer mediàtic. I molts ministres, com Margarita Robles o Fernando Grande-Marlaska, han assumit aquesta tasca encarregada per Sánchez. I ara volen que la gent es fixi en el símptoma, el pus, de la malaltia, però no en la infecció interna que el produeix. Cal recordar a la progressia espanyola que al judici sobre l'1-O al costat de la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat hi havia assegut Vox fent d'acusació particular. Vox és un tentacle més de l'Estat profund.

Així que senyors del PSOE i Podem, governamentalitzeu la lluita contra el franquisme i comenceu a depurar el poder judicial, les clavegueres policials, els militars franquistes i llavors tindreu credibilitat davant el braç polític de l'autoritarisme de tuf franquista de l'Estat. Mentrestant només veiem a Vox actuant com una guerrilla de Gurkhes que surten a camp obert per a realitzar maniobres de distracció per tal que el búnquer de l'Estat, el nucli de les forces en mans tardofranquistes, pugui continuar degradant la democràcia, amb la complicitat de les cúpules dels partits centrals del règim PP-PSOE. I veiem Podem fent el trist paper del qui no sap si xiular (me queda lejos) o plorar mentre en rep les garrotades.