El ple del Parlament de Catalunya ha ofert aquest dilluns una col·lecció d'imatges que són un retrat força descarnat del moment polític. Des de l'abstenció dels grups al Govern a l'hora de votar els pressupostos del Parlament, a la bronca de Ciutadans i els seus crits de "delinqüent!, delinqüent!" dirigits al president de la Generalitat, que ha obligat a suspendre el ple. Aquest nou episodi dels taronja ha corroborat el que ja se sabia del partit que va ser dirigit per Albert Rivera: situats entre un escenari de quasi desaparició i un altre de marginalitat, han optat per acomiadar-se del primer pla amb la màxima vulgaritat. Com aquell que no podent destacar en res i ho fa en astracanades. 

Però la imatge que ha resumit la legislatura ha estat la d'un president aplaudit pels consellers i els diputats de Junts per Catalunya, dempeus, mentre els altres membres del Govern i els parlamentaris d'ERC restaven asseguts i amb posat seriós. Com en les relacions de parella, es pot sobreviure a les crisis i als malentesos, fins i tot a les deslleialtats, però no a mostrar les diferències en públic d'una manera tan explícita. 

El problema que assenyala l'esgotament de l'actual Govern no són tant les seves diferències objectives sinó el fet que la base política que el dona suport ja no es veu amb cor de governar plegada ni de fer l'esforç per buscar una estratègia -ni que fos de mínims- per sortir de l'atzucac. Un mal senyal en un moment en què, a més, les enquestes assenyalen un creixent escepticisme de la majoria de la ciutadania envers els seus polítics.  

Si no s'hi veu amb cor, de governar, a l'actual majoria independentista caldrà demanar-li un darrer servei a la ciutadania: l'aprovació dels pressupostos, que es trobava encarrilada abans del ple d'aquest dilluns. No fer-ho així, després de tres anys de comptes públics prorrogats, enviaria un senyal molt negatiu a la societat catalana, que afronta encara els efectes de la crisi, i a un territori que ha estat severament castigat pel desastre que ha suposat la llevantada. 

No s'ha de llençar per la finestra la possibilitat de coronar uns pressupostos, ni que siguin autonòmics. Que no acabi quedant com a idea d'aquesta legislatura que alguns, per voler construir una República, no han sabut governar una autonomia, refugiant-se com a sortida en una postura de desobediència gestual. Karl Marx deia que la història es repetia dues vegades: la primera com a tragèdia, la segona com a farsa. Catalunya ve de la gran desobediència contra l'Espanya autoritària que es va fer la tardor del 2017, que ha tingut efectes tràgics amb presos i exiliats. Fora bo no donar la raó a Marx en la segona part de la frase.