Fa poc em mirava un vídeo penjat a la xarxa de Jamila Raqib, directora executiva de l'Albert Einstein Institution, que promou la resistència civil no-violenta, seguint les passes d’un dels principals teòrics i activistes internacionals Gene Sharpe. Escoltant a l’una i llegint a l’altre ajuda a reflexionar sobre les estratègies actuals per a la República a Catalunya.

Avanço unes primeres conclusions. Aquí es qualifiquen inadequadament de no-violentes accions improvisades o reactives que no formen part de cap estratègia pensada, acordada i dissenyada per durar en el temps fins a la victòria.

Molts cops s’exigeix desobeir als altres, quan el primer principi de qualsevol desobediència civil és que són els civils voluntaris, amb decisions personals i precedides d’una preparació psicològica i logística rigorosa, els qui ho encapçalen.

Es confon l’acció no-violenta, per més important que sigui com l’1-O, amb l’estratègia no-violenta. Una estratègia no-violenta és tant o més complexa que una estratègia militar, però pacífica. Cal situar cada embat o batalla en funció del conjunt del conflicte. Cal que la gent que s’hi llança estigui ben organitzada i amb funcions definides també al llarg del temps.

Les crides a la desobediència i les accions sense contingut estratègic molts cops ja fallen perquè no s’han entretingut ni a analitzar la força de l’enemic ni la pròpia força. I a consensuar aquesta anàlisi entre els qui les han d’emprendre. Això augmenta el risc de fer accions aparentment heroiques que resultin ser causes de derrotes estalviables. Un general no porta l’exèrcit a lliurar una batalla que no estigui situada en el marc d’una estratègia per a guanyar la guerra.

Una altra de les desviacions que es produeix és que en nom d’un revolucionarisme estètic, de voler canviar-ho tot i ara, es marquen massa objectius a l’hora o objectius ingents d’entrada. Cal en el marc d’una estratègia amb objectiu final ambiciós, marcar subestratègies de trànsit amb objectius molt focalitzats, i, per tant guanyables, encara que puguin semblar perifèrics a l’objectiu central o final. Cal preguntar-se, a part de desfogar la gent que tenim ganes de fer coses, si tenen gaire eficiència, la multiplicació d’accions simbòliques, reactives o de microdesobediències descoordinades.

És absolutament contradictori apuntar-se al llenguatge no-violent i en canvi continuar fiant-ho tot a la pressió sobre les institucions autonòmiques per tal que siguin aquestes les que des de la institució facin el que no fan els moviments civils i els partits polítics que ni s’han assegut a pensar i decidir.

Només un desconeixement profund de la història dels moviments d’èxit no-violents pot fer que disposant d’una militància electoral de dos milions de persones i una militància activista soft d’un milió no s’aprofiti per exemple el poder d’aquesta munió de ciutadans-votants que sumats als menors de 18 anys arriben a quasi 3,5 milions de potencials consumidors. Consumidors capaços d’erosionar de forma perfectament legal (llibertat de mercat) algun dels pilars econòmics de l’oligarquia. Però per això s’ha de pensar, planificar, consensuar i preveure campanyes no simbòliques d’un dia, no performances d’un cap de setmana, sinó accions sistemàtiques perfectament escalades, on els objectius col·lectius se sumin a la necessitat d’emancipació personal i familiar. S’ha de ser capaç de focalitzar, per exemple, en alguna de les companyies que fomenten les portes giratòries, financen mitjans de comunicació que prediquen l’odi, que alimenten la corrupció per assolir concessions, que xuclen de l’Estat per la via de regulacions esbiaixades i minimització d’impostos i a sobre ens cobren les factures més altes d’Europa, molts cops pel mal servei.

La resistència no violenta pot promoure accions perfectament legals o alegals que impliquin progressivament un nombre més elevat de ciutadans i que siguin dirigibles des d’entitats i partits. Només quan l’acció se situï fora de la llei vigent s’ha d’apel·lar a que el risc el contrau qui individualment opti per aquesta via. Això sí, al darrera de l’acció, la logística de suport ha d’estar preparada al detall. O algú potser encara es pensa que la famosa Rosa Parks va fer una acció espontània individual?

Ara, tothom ha viscut i percebut com l’Estat espanyol és violent, i fins i tot està disposat a sortir de l’àmbit europeu homologable en drets humans per preservar el model d’estat unitarista i oligàrquic. Sabem que els resultats electorals per si mateixos tampoc faran canviar la seva rigidesa. Llavors deixeu-nos de marejar amb debats estèrils sobre vies insurreccionals inviables, processos d’acumulació de vot insuficients, discussions nominalistes sobre desobediència i unilateralitat i aprofundiu en les fonts de les veritables estratègies de no-violència. Catalunya ha fet una important innovació evolutiva en els instruments de protesta: lloc, performances, model de manifestació, quantitats ingents i reiterades de mobilització.. Ara toca ser capaços de sorprendre el món – i a l’Estat- amb innovacions disruptives, les que acceleren amb èxit els processos de canvi. I això agradi o no passa per una plataforma ampla d’entitats i partits amb un programa de mínims: drets democràtics, República i autodeterminació avalada internacionalment. I passa perquè els partits tinguin vida pròpia fora del Govern, que el Govern governi per a totes les classes populars, i que partits i entitats amb una diagnosi compartida engeguin estratègies no violentes de llarg abast, de pressió a l’estat, de desgast dels seus pilars bàsics. Desobeir és això. Qualsevol altra pel·lícula que ens venguin serà un succedani inútil, una maniobra sectària o una temeritat irresponsable.