A Un adúlero americano, Jed Mercurio narra, sense judicis ni voluntat moralitzant, l'obsessió compulsiva de John Fitzgerald Kennedy per seduir, una necessitat de conquesta que es traduïa en un degoteig de relacions extramatrimonials. Com si es tractés d'un espectador de la vida íntima de JFK, Mercurio novel·la magistralment l'atractiu que el president desplegava entre l'electorat nord-americà i, en particular, el sexe femení. A diferència de Kennedy, el Barça de Xavi mai ha tingut capacitat de seducció. Però el tècnic -i, per extensió, l'equip- s'havia cregut que podia agradar. I guanyar. El PSG i una cadena d'errors, individuals i col·lectius, van desfigurar aquest dimarts la imatge que el mirall retornava als blaugrana en els últims mesos. Patacada dolorosa després de 13 partits sense perdre. I adeu a la Champions.
El Barça i els culers s'havien retrobat, un enamorament poc reflexiu. L'acte de fe actualitzat convidava a confiar en un retorn a l'elit europea fet a l'esprint, en una temporada accidentada per la situació crítica del club, la debilitat estructural de la plantilla i la dimissió en diferit de l'entrenador. D'aquí el dolor que va supurar a Montjuïc, ferida reoberta en una nit que es volia de comunió davant un rival antipàtic amb vells coneguts, cap de tan desagraït com Ousmane Dembéle. Tràngul amarg. Més enllà de la controvèrsia per l'arbitratge, l'equip va mostrar vicis antics -una descoordinació que havia sabut maquillar- i l'entrenador va immolar-se quan es necessitava que tingués el cap fred.
L'eliminació convida, doncs, a reprendre el debat de la successió de Xavi, inajornable quan s'hagi enfilat el partit de diumenge al Santiago Bernabéu. Encara més si el tècnic manté que no té previst revisar la decisió de marxar i al club ja no hi ha arguments per esperar un final de curs amb l'anhel de la Champions. Ara s'espera que hi hagi un pla futbolístic coherent, el que s'hauria d'haver madurat des del 27 de gener, la nit que Xavi va anunciar un comiat per capítols. Deco és a qui correspon fer la proposta. A Joan Laporta li pertoca valorar-la i validar-la. És el que faria una entitat ben estructurada.
El Barça, però, és una entitat escanyada pel forat del deute i el desequilibri en el compte de resultats, i Laporta no ha transmès que el moment crític s'hagi atès des des la planificació i l'estabilitat. La fuga d'alts càrrecs, i també directius amb pes específic, ha accentuat la percepció de personalisme en la gestió. Mals precedents si el que ara es reclama és mirada estratègica en la tria de l'entrenador, condicionada també per una caixa buida de recursos, que pot forçar traspassos i limitar fitxatges.
Quan es formalitzi la marxa de Xavi -amb regust agre i un doble agraïment, per haver acceptat el repte d'ajudar el club en un moment delicat i haver confiat en una fornada de joves talents-, el club haurà de tenir successor. Però abans que s'esculli entre la via domèstica per les estretors econòmiques (Rafa Márquez), la via alemanya que sempre ha captivat el president (possible avui només en la figura de Hansi Flick) o l'alternativa de talents emergents (sintetitzats en noms menys favorits, com Roberto De Zerbi), caldria incorporar el principi de la coherència. Coherència amb el model.
Perquè la tria del relleu de Xavi s'ha de fer amb la premissa de l'aposta innegociable per l'ADN Barça, arrelada a la Masia i defensada per teòrics del model, cap de tan lonegu a la casa com Paco Seirul·lo (recupereu aquesta entrevista que li hem fet després de la debacle europea). Quan el model s'ha practicat sense vacil·lacions, el Barça ha guanyat seduint el món futbolístic. Amb una esplendor equivalent a la del Kennedy disseccionat per Jed Mercurio.