El llenguatge configura el relat, i a partir del relat es poden consolidar dogmes. El dogma, que no és res més que una fotografia de la realitat amb mirada doctrinal, aspira a ser categòric, indiscutible. Quin és l’últim dogma dels autors intel·lectuals del 155? Que TV3 és la televisió del procés. Quan no encertes a trobar una explicació complaent de la realitat, és de menester una teoria que permeti acomodar els fets a les pròpies posicions.

La realitat és que a Catalunya hi ha una àmplia bossa de ciutadans que s’han distanciat de l’Estat, potser perquè l’Estat ha fet tot el possible perquè no s’hi sentissin còmodes. Adults i responsables, aquests ciutadans, comportant-se de forma cívica i pacífica, han macerat durant anys una proposta política que avui té una expressió majoritària al Parlament. Espanya continua negant la desconnexió emocional dels més de dos milions de ciutadans que van votar l’1 d’octubre i prefereix pensar -i aquí ve la teoria adaptada de la realitat- que la força de l’independentisme s’explica gràcies als altaveus mediàtics -tots en un mateix sac-, el més potent dels quals seria TV3, definida com a corretja de transmissió d’un relat adulterat.

La lectura configurada des de Madrid descarrega de responsabilitats la política espanyola, però resulta esbiaixada, mal principi per construir solucions. Les forces que comanden l’Estat, a la Moncloa i el Congrés, i la premsa que va avalar l’operació del 155, han decidit obviar la desafecció catalana i fer digerible el guió per al públic espanyol. Expliquen i escriuen que el problema català no té res a veure amb el que es deriva de la sentència de l’Estatut, precedida de deslleialtats en els pactes i omissions en els compliments. De fet, la descripció complexa dels fets deixa pas a preceptes simplistes que es van repetint, com l’adoctrinament vehiculat des dels mitjans de comunicació públics. I així, de dogma en dogma, Espanya sosté la seva unitat, amb l’ajuda del Codi Penal, avui més citat que la Constitució.

TV3 no és la televisió del procés, és la televisió que explica el procés, perquè seria negligent que la cadena pública de Catalunya no fos relatora activa del període de més efervescència política al país des de la Transició. Com en tantes altres jornades agitades, TV3 va fer una cobertura informativa adequada de la detenció de Carles Puigdemont i de la protesta ciutadana que se’n va derivar. Com també va ser plural i rica l’anàlisi dels fets en les hores i dies posteriors, pluralitat i riquesa de veus que costa de trobar en els mitjans públics espanyols, alliberats de les garrotades de l’unionisme, que sempre ha maldat per controlar els serveis informatius de Torrespaña mentre dirigeix els dards a Sant Joan Despí.

L’unionisme ha posat TV3 a la diana, fins al punt que en algunes tribunes ja es planteja sense pudor si no va ser un error deixar-la al marge de la intervenció. Per això, Soraya Sáenz de Santamaría associa -amb tanta poca delicadesa- la cadena pública amb el "sectarisme", i PP i Cs juguen sense rubor a l’escalada de retrets. El que hauria de preguntar-se la vicepresidenta espanyola és si, com a servidora pública, el model de televisió pública que prefereix és el de TVE -on els professionals denuncien ingerències polítiques a l’escaleta dels informatius-, Telemadrid -utilitzada per desviar despeses de les campanyes del PP- o Canal 9 -que mai va donar veu a les víctimes de l’accident del metro-. Totes tres són exemple de mala gestió periodística i financera. Però, esclar, per la Moncloa fa temps que la veritat és accessòria.

En plena tempesta per desprestigiar-la i desproveir-la de recursos, TV3 ha aconseguit els seus millors registres. Conserva el lideratge per vuitè mes consecutiu i ha assolit la millor arrencada dels últims sis anys, així com la millor valoració de qualitat de la seva història. El públic respon. La realitat és tossuda.