Barcelona. La cursa més atractiva i lluent del 28M és la barcelonina. Saber quina candidatura serà la guanyadora a la ciutat i quins pactes possibles s’obren al Cap i Casal. Veure, finalment, si Colau aconsegueix resistir i tornar a ser la més votada, tot i no ser-ho fa quatre anys. Saber si Collboni o Trias li passen al davant. Confirmar si és cert que Maragall i ERC queden despenjats i en quart lloc. El més probable és que el recompte no decideixi qui ocuparà l’alcaldia de Barcelona i que calguin força dies per teixir pactes.

Diputacions i pactes. La Diputació de Barcelona gestiona més de 1.000 milions d’euros, el tercer pressupost públic del país després de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, però durant la campanya tots els partits fan veure que les diputacions no existeixen i eviten parlar-ne. És una administració política i, per molt que s’esculli de forma indirecta, convindria que els partits tinguessin programa i candidat per ocupar-la, però no passa, ni a Barcelona ni a les altres tres demarcacions provincials. Són un racó poc il·luminat de la nostra democràcia. Serà interessant saber si els socialistes i Junts mantindran el pacte amb què governen ara la Diputació de Barcelona.
 
El retorn del PSC. Feia setze anys que els socialistes no arribaven a unes eleccions municipals amb la força i la inèrcia positiva d’aquest moment. Una lliçó de paciència política. El PSC comptarà els vots de cada ajuntament amb la mirada posada a la Generalitat. Si aconsegueixen guanyar a Barcelona i sumar resultats positius arreu del país tindran tot l’incentiu per buscar unes eleccions catalanes tan aviat com sigui possible.

El combat sobiranista. Fa més d’una dècada que la política catalana gira al voltant d’un inacabable combat de judo entre Esquerra i allò que havia estat Convergència. Cada convocatòria electoral és una nova lluita per trencar l’empat i construir l’hegemonia. A Barcelona i arreu del país els resultats tindran també aquesta lectura, però serà difícil interpretar-los perquè el discurs d’Esquerra és més o menys homogeni, però el que Junts fa a Barcelona o Reus s’assembla al que ven a Girona o Terrassa com un ou i una castanya. Un combat entre partits, però també entre estratègies a l’interior de Junts.
 
La CUP. Fa quatre anys la CUP va arribar a les municipals tenint 4 regidors al Parlament i no va aconseguir regidors a Barcelona. Un any mig després, aconseguia nou escons al Parlament. Els seus resultats són molt variables i el refredament del conflicte sobiranista podria encongir el seu atractiu electoral. La seva base és local i seguir el seu resultat en ciutats mitjanes permetrà intuir el futur nacional del vot cupaire.

La dreta espanyolista. Valents contra Vox, Vox contra Ciutadans, Ciutadans contra Valents i el PP contra tots ells. Massa partits per un espai electoral que a Catalunya és petit i residual. Fora de Barcelona les quatre candidatures es podrien anul·lar entre elles fent que l’espanyolisme quedi fora de molts plens municipals. A Barcelona també podria passar. El 5% del vot no és una meta fàcil quan tants corredors es fan nosa els uns als altres.

València. Els propers quatre anys poden obrir espais a la política espanyola per renegociar el sistema de finançament i trencar un desequilibri madrileny cada dia més evident. La Generalitat valenciana, i el govern Balear, són claus perquè els interessos catalans puguin tenir aliats i representants en aquest plet. Les eleccions més importants d’aquest pròxim diumenge pels interessos de Catalunya podrien ser al País Valencià.
 
El PSOE contra el PP. Falten sis mesos per les eleccions espanyoles i les municipals i autonòmiques arreu de l’Estat seran l’enquesta definitiva per saber què se’n pot esperar. El Partit Popular hi arriba amb força i espera que els resultats de diumenge siguin un trampolí. Aquí, de nou, la Generalitat valenciana i la ciutat de València seran un termòmetre clau de la relació de forces entre els dos partits i els seus blocs.

El PSOE i la seva esquerra. Els socialistes són conscients que només es mantindran a la Moncloa si els seus resultats sumen majoria amb la candidatura, o candidatures, de Sumar i Podemos i la resta de partits d’esquerres que es presenten arreu de l’Estat. El PSOE necessita un bon 28M combinat amb bons resultats dels seus possibles socis i el soroll entre Yolanda Díaz i Pablo Iglesias no ajuda gens a aconseguir l’objectiu.

Vox, Ayuso i el PP. La relació del Partit Popular amb Vox és més complexa que la del PSOE amb la seva esquerra perquè serà gairebé impossible que puguin governar sense el suport de l’extrema dreta, però la hipòtesi d’un pacte amb els d’Abascal espanta molts votants potencials dels populars. Feijóo i Ayuso han estat capaços de frenar-los des d’estratègies molt diferents i l’alè de la presidenta madrilenya és sempre al clatell del gallec. Els resultats a Madrid i els pactes de govern amb Vox marcaran el futur de Feijóo i les seves opcions d’arribar a la Moncloa.