La reunió del president de la Generalitat i del president del govern d'Espanya ha generat molta controvèrsia, en àmbits polítics i socials molt distants. Com pot ser que una simple reunió entre governs generi oposició i no signe de normalitat. El diàleg en democràcia és l'essència, no és una elecció sinó una obligació, és l'instrument de les resolucions de conflictes i alhora l'espai d'escolta i de trobada de posicions divergents.

Si tornem a la Grècia clàssica "Politeia", política, significa l'art dels ciutadans, l'art social per organitzar les ciutats-estats. Vinculat a "Paideia" educació. I democràcia, sorgida a Atenes, significa "govern del poble". És en el diàleg en pau on troben els acords els diferents.

El moviment sobiranista català reclama una solució democràtica continuadament. Encara que hi ha cansament però per nosaltres no serà. Una i una altra ocasió encara que amb determinació, sense renúncia en el substantiu i oberts a altres espais externs de solucions polítiques.

Encara que tard, molt tard, en una situació molt greu on l'exili i la presó de líders polítics i activistes forma part de les nostres vides per posar urnes, prefereixo aquesta trobada política. Entenc la ràbia, la desesperació, la incredulitat, la crítica a les institucions i a la política de partits... Puc compartir les raons, però d'una espurna d'esperança no cal prescindir-ne.

Els termes de la reunió també responen, per part del president Torra a una majoria, entorn del 80%, que comparteix, la solució política, sortint de la via judicial i repressiva. A Catalunya més enllà fins i tot del debat república o monarquia, la gran majoria de catalans combrega amb els valors republicans. I dintre d'aquest 80% hi ha simpatitzants i votants del PSC-PSOE a Catalunya.

El president Sánchez sap que la reunió del consell de ministres el dia 21 de desembre a Barcelona, sense una reunió amb el govern català era una ofensa democràtica a un any de les eleccions on l'independentista va tornar a obtenir majoria parlamentària, malgrat ser convocades a remolc de l'article 155. El president Puigdemont ni els altres candidats no han pogut ser investits, malgrat tenir la majoria. Probablement ha sigut un gest per minorar la significació del poder de l'Estat.

Però capgirem la situació, estem en crisi, construïm l'oportunitat. El respecte a les institucions, malgrat la mirada escèptica, ha de continuar. No podem fer una dissociació a Catalunya entre el carrer i les institucions; són complementàries no intercanviables. La resposta política més dura a Espanya ha vingut de líders joves, nascuts en democràcia, del PP i Cs al costat d'un poder mediàtic crescut a Madrid.

La negació del conflicte polític de Pablo Casado i Albert Rivera, ara ja amb Vox, ens porta a una reflexió més profunda. Fraga va negociar amb Carrillo en la transició per un pacte polític i ara no hi ha capacitat per trobar un acord, en el context democràtic, dins Europa. Els fills nascuts en democràcia neguen un conflicte polític i ofereixenjudicialització, repressió i una alternativa de recentralització, uniformitat preconstitucional. Els fills de la Constitució neguen fins i tot la diversitat pactada el 1978.

El conflicte polític i la via referendària no és singular en l'àmbit internacional i pel que fa a Europa. Noruega se separa de Suècia per un acord polític el 1.905. El referèndum del 2.014 a Escòcia va ser acordat entre tots els partits escocesos i britànics. El primer ministre liberal conservador David Cameron i el president escocès, del Partit Nacionalista Escocès, Àlex Salmond, amb el suport dels laboristes.

Canadà pacta amb Quebec dos referèndums d'independència (1980 i 1995). Eslovènia habilita un referèndum unilateral davant de la negativa del president de Iugoslàvia (Sèrbia, posterior) Milosevic l'any 1990. L'exèrcit serbi inicia la "guerra dels 10 dies" i el 1.991 Europa reconeix Eslovènia.

I en tràmit la sortida del Regne Unit de la Unió Europea després d'un referèndum acordat. Aquest acord polític suposa el fet més rellevant, en termes geopolítics, per Europa des de la Segona Guerra Mundial i amb canvis molt importants a escala global. I a Catalunya exili i presó.

Catalunya reivindica una via política com han fet moltes nacions al llarg de la història. Un ample moviment transversal, intergeneracional va portar al referèndum. 1 Octubre és la prova clara de la via democràtica i de la no resposta política d'Espanya. Europa ha d'emparar la via democràtica d'una regió europea, contribuïen net, i intervenir per una resposta política a Espanya.

De la reunió del 21 de desembre hauria de sortir una taula política permanent on poden estar convidats intermediaris, mediadors nacionals, internacionals. El judici proper dels presos polítics ha de reforçar l'evidència de què l'únic camí era i és el polític.

Ara el president Sánchez haurà d’assumir si vol ser l'estadista que el moment necessita. Res serà fàcil però finalment el diàleg obre portes. Cal buscar una solució de ratificació democràtica també per més de 2 milions de persones que volen la independència i la varen votar en les eleccions del 21-D i 1 Octubre i donar legitimitat a un Parlament de majoria independentista.

El marc constitucional i normatiu avalen presentar-se a les eleccions a formacions polítiques que proposen la independència. Quan des del 27 de setembre del 2015, ratificat el 21 de desembre del 2017, hi ha una majoria parlamentària independentista seria un frau democràtic que no portés a terme el programa electoral votat.

Les regles del joc democràtic han d’habilitar les solucions polítiques.