Les paraules d'Ortega y Gasset són avui més vigents que mai. En aquella España invertebrada que escrivia i descrivia el 1922 ja deixava constància d'un fenomen que es reprodueix un segle després. "Castilla se vuelve suspicaz, angosta, sórdida, no se ocupa en potenciar la vida de las otras regiones, celosa de ellas, las abandona a sí mismas, y empieza a no enterarse de lo que pasa en ellas", detallava l'assagista per descriure la distorsió amb la qual s'analitzava des de la capital el que passava a la perifèria de la Península. La Puerta del Sol es va solidaritzar aquest dimecres amb el sobiranisme català, mobilitzat de forma permanent davant de la repressió de l'Estat, però el Madrid del poder continua entossudit a donar validesa a les tesis orteguianes. Per saber què passa avui a Catalunya, l'audiència espanyola troba més certeses a la premsa estrangera que a les grans tribunes madrilenyes.

El discurs de Rajoy és anacrònic, com pretèrites són les estampes que aquests dies ha deixat l'estratègia de la Moncloa, amb actes polítics suspesos i redaccions de diaris assenyalades. La dreta espanyola -la de sempre i la que es ven com a regeneradora- considera Catalunya una anomalia i ha renunciat a entendre-la. Per això, només esgrimeix la la força de la llei i n'aplaudiex els seus escuders, de la Fiscalia a la Guàrdia Civil. Ha renunciat a explorar la carta de la política. "No es pot votar per incomplir la llei", deia aquest dimecres el president espanyol. Quantes expressions incongruents ens ha deixat el xoc institucional.

Quan la Guàrdia Civil i el ministre Montoro van certificar la suspensió de l'autogovern de Catalunya amb la detenció d'alts càrrecs i la intervenció de les finances de la Generalitat, els poders de l'Estat van recuperar la vella Castilla erràtica i desconnectada de les sensibilitats territorials, la mateixa que Ortega y Gasset diagnosticava a principis del segle XX. Madrid ja havia compromès la celebració del referèndum amb la incautació de material sensible -des de les notificacions de les meses fins a les paperetes de l'1-O-, però dimecres va voler deixar clar qui ostentava l'autoritat. Aniquilar en lloc de raonar. El resultat, el sobiranisme mobilitzat massivament i les fotos del clam democràtic, a les portades dels rotatius internacionals.

No serà fàcil que l'1 d'octubre sigui com el Govern havia imaginat, però Generalitat continua exhibint determinació, ara publicant el llistat de col·legis electorals. En qualsevol cas, el tauler de joc tampoc satisfà Rajoy: aquesta setmana no ha pogut arrencar del Congrés un aval al guió en relació a Catalunya i la primera validació dels pressupostos s'ha tornat a ajornar. És evident que el sobiranisme no es pot permetre el luxe de perdre, perquè l'amenaça de l'ofensiva recentralitzadora -de la seguretat a les finances- podria fer retrocedir les competències guanyades en dècades d'autogovern. Però el líder del PP tampoc poc sentir-se tranquil. En temps tan agitats resulta saludable recordar que els populars governen en minoria. El terreny és pantanós per a tothom.   

Dimecres, en ple estat d'excepció, va fer cinc anys exactes del "no" de Rajoy al pacte fiscal. Cinc anys de volguda sordesa que han conduït la majoria dels catalans a fer camí per desfer-se de les cadenes de l'autonomisme. I, un lustre després, amb alts càrrecs del Govern passant la nit a les dependències de la Guàrdia Civil, el ministre De Guindos va recuperar, al Financial Times, l'oferta negada sempre a la Generalitat. En política, cal no menystenir la dignitat col·lectiva.