Fa un mes i dos dies que s'allarga el confinament. Temps més que suficient per constatar que els governs -aquí i allà- han fet tard a l'hora de gestionar amb èxit la crisi sanitària. Superada la fase de poder-se avançar als problemes, els executius només poden aspirar a contenir el coronavirus, doblegar la corba i intentar que la caiguda en el PIB no arribi als dos dígits. La pandèmia ha superat els governants i el mínim que se'ls pot exigir és la màxima transparència possible en tots els vèrtexs de la crisi. Per una qüestió de bones pràctiques, però també de respecte a la ciutadania. Quan se li demanen sacrificis, el contracte porta implícit tenir tota la informació disponible.

El recompte de víctimes n'és l'exemple més paradigmàtic. Fins ahir a última hora no es va conèixer la xifra real de morts per coronavirus a Catalunya en un recompte que ja inclou les dades hospitalàries, les funeràries i també les de les residències d'avis, aquestes últimes el forat negre en la gestió del coronavirus i per la qual la Generalitat, més d'hora que tard, haurà de donar explicacions al més alt nivell. Les 7.097 persones que han perdut la vida a causa de la pandèmia suposen el doble de les xifres que fins ara s'havien publicat. El recompte ha de ser el més acurat possible, per una simple qüestió de respecte, i fer-ne batalla política és del tot esperpèntic.

Que l'Estat desautoritzi una mesura de la Generalitat no és cap sorpresa. L'última dècada ha portat topades administratives i polítiques -cap de més sonada que el referèndum de l'1-O-, i també se n'han registrat en moments traumàtics. El primer va ser la gestió dels atemptats del 17-A -la Generalitat, si no va actuar com un estat, s'hi va acostar- i ara passa amb la crisi sanitària. Discrepar sobre la necessitat del confinament és fins a cert punt comprensible: cadascú té els seus experts, cadascú té les competències que té -el govern espanyol en pot tenir tantes com vulgui a cop de decret- i cadascú decideix com equilibra la balança entre salut i economia. Però una qüestió purament tècnica com el nombre de víctimes hauria d'estar blindada.

Resulta curiós que Fernando Simón demani "rigor" a la Generalitat. Per què no el demanava abans, quan la xifra era del tot inexacta? O, posats a preguntar, per què no se l'aplica retroactivament després de dir durant setmanes que l'epidèmia estaria perfectament controlada a l'Estat? La Generalitat no ha tingut una gestió exemplar de la crisi -temps hi haurà per parlar del confinament de la conca d'Òdena, on les dades de víctimes encara ballen-, però ha intentat posar ordre en un àmbit especialment sensible. Tenint en compte, però, que fins que no es facin tests massius no hi haurà manera de conèixer els contagis ni tot l'abast de víctimes. Els números veritablement reals, que encara trigaran a conèixer-se, serviran per saber la dimensió de la tragèdia.

Dir la veritat sempre acaba sortint a compte. Per això és tan important ser acurats en el recompte de víctimes, perquè al darrere de cadascuna d'elles hi ha una història, una família i un enterrament solitari, cruel. Temps hi haurà per exigir a la Moncloa i a Palau, quan la corba es doblegui del tot i es pugui arrencar el retorn a la normalitat, què van fer per evitar que Espanya fos l'estat europeu amb més víctimes per habitant. I, sobretot, saber quines són les raons que els van portar a actuar tard. Encara que, pel vici habitual de controlar el relat -la paraula que més mal ha fet en política contemporània-, tothom es presenti el més dràstic i el més previsor.