Vladímir Putin ha dit que la matança de Butxa és "un fake", que la seva campanya militar a Ucraïna és "noble" i que el seu únic objectiu passa per "alliberar" i "defensar" el Donbass, el territori russòfon de l'est del país. I el president dels Estats Units, Joe Biden, ha afirmat que el que s'està cometent a Ucraïna és "un genocidi". En un context de guerra la prioritat sempre són les vides, els refugiats, els drets que queden brutalment segats i els milions de futurs que quedaran hipotecats. Pels ciutadans d'Ucraïna, però també pels russos que, adeptes a Putin o no, en patiran les conseqüències. Unes conseqüències, si més no econòmiques, de les quals no ens n'escapem a la resta d'Europa. Pesa més això que les paraules.

Però les paraules també juguen el seu paper en un conflicte i s'han d'usar de forma correcta, més encara quan les pronuncia qui enarbora la bandera dels valors democràtics, la pau i el sentit comú. Putin menteix i manipula a cor què vols i s'ha embarcat en una fugida endavant autoritària que l'ha desprovist dels arguments que pogués tenir. El que va passar a Butxa ofereix poc espai per al dubte. No es tracta de contraposar, de forma irresponsable i freda, tal com han fet personatges grotescos, una versió (la russa) contra l'altra (la dels ucraïnesos). Es tracta d'aclarir què va passar. I el contrast periodístic sobre el terreny ha estat unànime: en la seva ocupació i retirada de la ciutat, els russos van cometre crims de guerra que hauran de ser jutjats i castigats d'acord amb el dret internacional.

I del "crim de guerra" al "genocidi", que implica l'eliminació sistemàtica d'un col·lectiu per motiu de raça, religió o nacionalitat, tal vegada hi ha encara un tram. La mateixa Casa Blanca ha matisat suaument les paraules de Biden, que havien rebut el suport de Donald Trump, que ara resulta que ja no vol saber res de Putin. El president americà també ha rebut les crítiques del francès Emmanuel Macron, atlantista però una mica menys que els seus socis europeus.

La qüestió és que la guerra sembla que va per llarg. Volodímir Zelenski demana més armes i en vol de pesades, i Putin no està disposat a plegar veles amb una humiliació. S'acabarà imposant, esperem que més aviat que tard, la diplomàcia. I segurament podrem titular que arriba quelcom similar a la pau que implicarà cessions, que una part interpretarà com "injustes", a banda i banda. Un armistici que, per cert, s'hauria d'haver cuidat i conreat anys abans, com ens recordava fa uns dies el director de l'Institut Català Internacional per la Pau, Kristian Herbolzheimer. "Si ha esclatat la guerra és que hem fet tard", lamentava.

Putin no està disposat a retirar les seves tropes sense assegurar-se el Donbass, Crimea o una renúncia explícita dels antics països del Pacte de Varsòvia a formar part de l'OTAN. Fins i tot ho pot exigir als seus veïns de Finlàndia i Suècia per no omplir la mar Bàltica d'armes nuclears. I els països occidentals que ajuden Ucraïna no volen implicar-se fins al final amb l'argument de no desencadenar una tercera guerra mundial malgrat que han incrementat el seu pressupost de defensa. Biden pensa que Rússia està cometent un "genocidi", però no hi enviarà ni els marines ni la sisena flota per aturar-lo i, si el conflicte no es desescala, Putin hi té més a perdre que a guanyar. Arribat el cas, l'ocupació sostinguda d'un país tan gran com Ucraïna tindria un enorme cost humà i econòmic per als russos.

D'aquí que més els valgui a tots, inclosos els països de la UE amb la seva política exterior de campi qui pugui, deixar de banda l'autoconsum declaratiu i començar a pensar en sortides diplomàtiques que no castiguin encara més els seus ciutadans.