"La veritat és una necessitat humana". Ho escriu Jordi Mir, articulista de Nació, en la nota introductòria de la primera traducció al català del llibre Assaig sobre la supressió dels partits polítics, de Simone Weil, (Pol·len Edicions). La frase, manllevada de l'autora francesa, encaixa a la perfecció en la vida política de l'últim lustre, per bé que Weil l'escrivís en plena Segona Guerra Mundial, preocupada per un món deshumanitzat. L'ascens del populisme empeltat de nacionalisme tronat i l'aparició de veus negacionistes -tan cridaneres com les que rebaten l'emergència climàtica, ara fins i tot ocupant espais de poder- s'ha estès arreu del planeta i Espanya no n'és una excepció. Mentre proliferen governs falcats per l'extrema dreta, la mentida -l'altra cara de la veritat- s'ha convertit en l'eix gravitacional de l'esprint final de campanya del 23 de juliol. 

La mentida com a instrument electoral. Aquest és el nus que encalla la disputa d'aquests comicis, com es va comprovar en el cara a cara de Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo de la setmana passada. Quan el partidisme, entès com el benefici de partit a costa de tot, passa per sobre de fets contrastats i contrastables, el joc democràtic en queda lesionat i el debat públic s'empobreix. Si pel camí, el periodisme -distret, superat o entregat- no exerceix de filtre, la propaganda s'imposa i la mirada de l'elector queda contaminada. La suma de factors converteix el resultat final en una mala notícia. No és una conclusió precipitada de l'escrutini de diumenge sinó la constatació evident de l'erosió que s'aplica al sistema. 

Feijóo va quedar retratat a TVE amb les pensions perquè, després de desplegar la plantilla d'"inexactituds" habitual -eufemisme que ha trobat per definir les seves dades falses-, es va trobar una periodista que el va rebatre amb solvència i determinació a partir de fonts fiables. Una part de la professió havia fet el mateix en les darreres setmanes per auditar missatges controvertits. El valor afegit de Silvia Intxaurrondo és haver-ho fet en directe, en un mitjà tan acostumat a les interferències polítiques com la televisió pública espanyola i sense arronsar-se ni un mil·límetre. El contrast amb d'altres precedents vistos a la pantalla preocupa més que entusiasma.       

El candidat del PP actua afavorit per la tendresa de la democràcia espanyola -recuperada tot just fa menys de cinc dècades- i empès pels vents que agiten la política moderna, tan proclius a la propagació de fal·làcies etiquetades com a postveritat. Els fets han deixat pas a la gestació de noves realitats, en què la creença del que passa és tan important com el que realment succeeix. Un fonamentalisme sense déus, en què el més productiu és imposar relats.

El terreny de joc és propici per a Feijóo. La Transició va dotar d'ascendent uns partits que van engolir l'activisme social que va combatre la dictadura, poder que va trigar temps a tenir contrapesos. La cultura democràtica encara necessita maduració, fins al punt que els governs de coalició es mantenen com una excepció. Els partits van fer i desfer durant anys, fins al punt que la pugna sana entre partits es va deformar en la temptació de l'ús partidista dels instruments de l'Estat, que la dreta sol rendibilitzar de forma desacomplexada. Les velles carències ajuden a entendre els nous entrebancs per dotar el debat públic de rigor.

Recorrem altre cop a Weil: "La necessitat de la veritat és la més sagrada de totes. No obstant això, mai se'n parla". Amb el seu permís, podríem afirmar que, en l'última setmana de campanya, la mentida és i serà al nucli del tram final de la campanya. Com que falten propostes, discutirem sobre qui s'ajusta a la veritat. Mal negoci si del que es tractava era d'avançar.