Ja va sent hora que els uns i els altres es facin a la idea: no hi haurà mai més una llista conjunta entre les diverses opcions independentistes. De fet, no n'hi ha hagut mai, car la CUP sempre s'hi ha mantingut al marge. La unitat que una part de l'independentisme dona per sepultada –en termes electorals– i que una altra part encara exigeix als seus dirigent, és un experiment del passat que no es repetirà.

Els partits sobiranistes perfilen les seves propostes electorals i hauran de demostrar als més de dos milions d'independentistes que són capaços de conjugar un escenari de diversitat política abans de les eleccions –amb diversos partits independentistes amb propostes diferents– amb una unitat d'acció que es farà necessària més d'un cop després de les eleccions, ja sigui a nivell municipal, autonòmic, estatal o europeu.

Hi ha arguments de pes a favor i en contra de la llista unitària, tot i que les estadístiques electorals demostren que és un model que no va reeixir el 27S, quan l'independentisme no va superar el 50% dels vots que haurien validat el caràcter plebiscitari d'aquelles eleccions. Alhora, és cert que anant per separat els partits sobiranistes van obtenir més vots el 21D, però un cop més es van quedar per sota del 50%.

Sigui com sigui, la realitat és que l'independentisme post-octubre 2017 és un conjunt heterogeni de partits amb visions molt diferents del camí a seguir per aconseguir la independència. Això no ha de ser un obstacle per treballar plegat en pro d'un objectiu que segueix sent compartit, i ha de servir per incorporar nous independentistes des dels sectors electorals fronterers amb les tesis republicanes.

La pregunta del milió és si un independentisme dividit i amb moltes ferides que encara couen de la gestió dels fets d'obtubre de 2017 serà capaç de gestionar la diversitat anterior a les eleccions amb l'unitat d'acció posterior. Serà cabdal aconseguir debatre sobre el com sense posar en dubte el què, perquè en aquesta triple convocatòria electoral superar el 50% dels vots pot ser un punt d'inflexió determinant.

Encara més, les diverses famílies del sobiranisme hauran de demostrar que no cauran en la temptació de desfermar una guerra interna en el si de l'independentisme per assolir una hegemonia que es demostrarà inútil si s'oblida qui és l'adversari real de la república. Afeblir el moviment amb lluites internes no farà més que allunyar l'objectiu comú i enfortir l'adversari.