Si el moviment independentista va sobreviure els plans malèfics dels impulsors de l'aplicació de l'article 155 a Catalunya, i va mantenir la majoria parlamentària en condiciones adverses d'exili, presó i repressió mediàtica, policial, política i judicial, va ser perquè després de les eleccions del 21D de 2017 les diverses famílies del moviment van entendre's i van pactar –amb penes i treballs– un govern conjunt.

En aquests dos anys, però, les divisions i les visions diverses sobre el futur del camí cap a la independència s'han accentuat. No només entre les diverses faccions, sinó dins de cadascuna d'elles. Les eleccions del 21D les va guanyar l'independentisme amb claredat, però la repressió es va mantenir ben viva i es va intensificar, la qual cosa va fer impossible viure una legislatura mínimament normal.

Només Esquerra Republicana de Catalunya sembla mantenir una cohesió interna sòlida, amb poques veus internes que contestin la visió oficial del partit, que pot enarborar amb solvència dues fites importants: el pressupost de la Generalitat –imprescindible per al "mentrestant"– i la taula de diàleg, que per primer cop ha aconseguit fer seure l'Estat, amb reconeixement del caràcter polític del conflicte inclòs. No és poca cosa.

L'altra part de la coalició de govern s'ha fet seves les banderes de la resistència i de la responsabilitat de mantenir viva la tensió del conflicte polític amb l'Estat, quelcom imprescindible si es vol avançar en la negociació amb el govern espanyol. Tanmateix, la cohesió interna d'aquest espai és molt feble. El PDeCAT lluita per no perdre el control de l'aparell, la Crida vol fer-s'hi un lloc i JxCAT intenta imposar la seva hegemonia per sobre del que queda del vell partit. 

El tercer element de la majoria independentista, la CUP, tampoc no pot fer gala d'una gran cohesió interna, dividits entre qui aposta fort pel Consell de la República i qui vol un camí inequívoc de ruptura immediata. 

En aquest context, l'aliança entre els dos socis del govern català –imprescindible per mantenir una majoria independentista al Parlament– pot sobreviure una campanya agra com la que s'apropa? Seran capaços els dirigents dels partits d'establir uns límits a la lluita electoral que impedeixi que les ferides provoquin un divorci irreversible?

No hi ha res més lícit en qualsevol moviment democràtic que la lluita electoral per dilucidar qui ha de liderar-lo. La unitat com a tòtem ha fet més mal que bé a l'independentisme, sobretot quan es força abans de les eleccions. L'objectiu comú obliga a les diverses faccions a entendre's per avançar, però sembla el més lògic i democràtic deixar que siguin els ciutadans qui determinen qui ha de tenir més o menys pes en el lideratge del moviment.

La campanya electoral que s'iniciarà explícitament quan s'aprovin els pressupostos i el president Torra fixi la data –si el Suprem no fa la guitza abans– ja fa setmanes que ha començat de facto. Tant de bo els partits actuïn amb un mínim de sentit comú i no es causin ferides impossibles de cicatritzar quan arribi el moment dels pactes postelectorals.