Sembla que cada cop que l’independentisme pateix una sotragada tàctica que el fa sentir-se més feble, potser derrotat, l’Estat procedeix a facilitar-li una nova glopada d’oxigen perquè torni a veure’s amb ànim de plantar cara. L’empresonament de mig Govern, en un moment en què el procés estava descol·locat després del 155, n’és la darrera, i ha fet possible que de sobte hagi quedat enrere la crisi de reputació que l’independentisme ha anat experimentant de portes endins en aquests dies.

Perquè en la darrera setmana havien quedat al descobert algunes construccions ideològiques defectuoses, assumides llargament com a dogmes, amb poc marge per la discrepància o matisació. Cal parlar del mandat popular de l’1-O, que semblava esculpit en pedra i que es va esvair en el mateix moment en què els partits independentistes van assumir el nou test del 21-D. També de la solidesa de la "legalitat catalana" i l’existència de les estructures d’estat.

I de la mateixa República catalana, proclamada amb cares llargues i que no va arribar a ser registrada al DOGC. En aquests dies de confusió, un desig desesperat ha corregut de boca a orella entre la bona gent del procés: “segur que ‘ells’ tenen alguna cosa pensada, algun contacte internacional, en qualsevol moment ens sorprendran”. Bé, ara per ara, només sabem que tenim mig Govern a Bèlgica, un altre mig engarjolat i que estem tots cridats a votar el 21 de desembre en unes eleccions convocades per Mariano Rajoy Brey.

Però en el trànsit dels dogmes d’ahir als oblits d’avui, els empresonaments han tornat a tensar el múscul independentista i a alimentar una de les seves especialitats de l’afició, la de sentir-se vencedor moral. Ja tenia raó Joan Puigcercós quan em deia que “Espanya mai no ens falla”. Què seria de l’independentisme, com a fenomen de masses, sense aquests actes barroers, la darrera mostra dels quals és aquest empresonament de càrrecs electes, inèdit en el món civilitzat?

Però la cita del 21-D té un aspecte nebulós: és molt difícil que l’independentisme demostri per fi que és majoritari (com va passar el 27-S, els partidaris del "sí" que podrien fer decantar la balança es perdran en la papereta dels comuns) i, encara que ho fes, què farà amb la victòria? El president Puigdemont ha vingut a dir que la pau és més important que la independència, una idea troncal que, sincerament, no em veig amb cor de discutir. I els fets recents l’avalen: a veure, ¿què farà un independentisme hipotèticament guanyador el 22 de desembre que no hagi fet, havent tingut l’oportunitat de fer-ho, el 2 d’octubre?

L’empat crònic pot continuar mantenint Catalunya en un punt mort durant molt de temps: hi ha un estat autoritari que frisa per una victòria humiliant, i hi ha dos milions de persones que s’han ficat en el cap l’ideal d’un estat català sense els quals no serà possible plantejar cap governabilitat i que alhora que no constitueixen una majoria suficient per un repte que conté altíssims riscos.

Hi ha una majoria molt més clara, això sí, la sobiranista, que pot superar el 60% de l’electorat. Vistos els esdeveniments de les darreres setmanes, amb la manifesta feblesa de cames de la cúpula independentista, de polítics convençuts que la independència és el millor per a Catalunya i que es van veure incapaços de tirar endavant la República catalana perquè el precipici s’obria sota els seus peus, ¿no pot resultar temptador potenciar aquest gruix indiscutible? Oh, sí, ja ho sé, això és molta feina, és igualment incert i desanima la tropa perquè xoca amb el dogma més gros de tots, el del "tenim pressa". Però, ¿algú té una alternativa millor i, si pot ser, compatible amb un mínim sentit de la realitat i de la correlació de forces?