La sol·licitud, aprovada majoritàriament en el Parlament de Catalunya, per poder celebrar referèndums per mitjà de l’Article 150.2 de la Constitució espanyola, no tindrà, malauradament, cap recorregut efectiu.

Segurament calia fer aquesta petició, per anar omplint el cistell d’arguments democràtics, però davant la previsible resposta negativa, -o l’estratègic ajornament indefinit de la resposta -, per part del govern popular, l’acord d’avui del Parlament té un elevat component d’escenificació, de virtualitat i, al capdavall, d’inutilitat, malgrat l’ampli desplegament mediàtic al que els mitjans ens tenen acostumats i el recurrent recurs a la èpica.

Dol que el PSC, davant la constatació de diverses posicions -tant en el grup parlamentari com en el món socialista-, davant la impossibilitat d’aconseguir consens entre els seus diputats i donada la intranscendència pràctica de la resolució, no hagi deixat votar lliurement a cadascun dels diputats socialistes i prefereixi escenificar la trencadissa i la probable sanció als “dissidents”.

Encara que l’alta política catalana estigui entretinguda en focs d’encenalls, oblidant prioritzar l’acció de govern en la atenció a la ciutadania, que viu moments especialment difícils, també és evident que el creixent sentiment de pertinença, la constatació de la cronicitat en els greuges estatals i l’aspiració d’un estat propi amb diferents variants han arrelat definitivament a casa nostra i abasten més enllà de la ideologia independentista.

La posició -i l’explicació posterior d’aquesta posició- assumida per la Marina Geli, el Joan Ignasi Elena i la Núria Ventura els honora i permet pensar que encara pot ser vigent el fèrtil mestissatge polític que es va iniciar el 16 de juliol de 1978 entre el PSC-Congrés, el PSC-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE i que aquest mestissatge no ha quedat subsumit per una única branca socialista.