Pensem amb el cos. Diu la filòsofa Marina Garcés que és una ficció de la nostra cultura la idea que pensem amb la ment que no és cos. Posar el cos a pensar, posar-lo al límit. Això de separar cos i idees, també es veu que s’estronca en aquesta brillant comèdia dramàtica E.V.A. que han escrit a sis mans Marc Artgau, Cristina Genebat i Julio Manrique que també la dirigeix, i que a més serveix per celebrar els 25 anys de les/els T de Teatre. I que es pot veure al Romea dins la programació del Festival Grec fins el 6 d’agost, abans d’arrencar gira cap a les Illes i el Principat.

E.V.A, l’acrònim d'escala visual analògic, que avalua el grau de dolor que experimenta una persona, i que també és el nom d’un dels personatges del muntatge que interpreta la T més jove (Carolina Morro), amb les tes de llarg recorregut Àgata Roca, Marta Pérez i Carme Pla, i amb els tes assimiltas. Rosa Gàmiz, Albert Ribalta i Jordi Rico (i Chantal Aimée que fa el personatge de Marta Pérez en algunes funcions). I amb la col.laboració de Mamen Duch i Carme Fortuny.Les emocions i el dolor, en els seus vessants el físic, el psicològic, i l’empatia i posar-nos en el lloc dels altres, i la neurociència i els sentiments i les dones, i això que ara en diem bullying.

Hi ha molt de dolor al món. Carles Riba diu que el dolor és orgullós, però també n’hi ha d’humil, hi ha molt de dolor i patiment amagat, hi ha molta agressivitat i violència qüotidiana. En el tracte que ens donem, en el maltracte que ens donem. La violència masclista, la violència i el patiment de molts dels nostres joves a escoles i instituts en això del bullying, violència gratuïta que enquista el dolor, i marca persones com passa a EVA. El dolor de l’estima, de l’amor i del desamor, de la indiferència, i el de l’obsessió. El que paralitza la respiració i bloqueja sentiments. La violència econòmica, la de la desigüaltat, la de l’impagat, la llosa del deute, la hipotèca, el diner, la competència malsana, la violència i el dolor de la mirada curta, el dolor de la relació prepotent, imposada, el dolor del que trepitja i va a la seva, el dolor del menysteniment, el dolor del silenci, de la negació, del girar la cara. La violència verbal que gasten els tres tenors expresidents, que parlen dels projectes de l’altre com a “bodrio”, mentre reclamen violència constitucional, la del 155. Preclars quan aventuraven aquesta aliança de civilitzacions, incapaços de refer cap aliança que vagi més enllà de perpetuar modes gastats. Aquests que commemoren que fa 40 anys, quan molts dels que ara aixequen bandera, ni es creien la democràcia com a sistema, ni la constitució, ara la volen tancada i ben tancada. Només s’uneixen de dreta a esquerra quan Catalunya es mou.

Amb quin oli podem calmar aquests cops? Els més personals vull dir. EVA mateix ens dona alguna recepta, des de la rialla del joc teatral, i del coach, dels vells amics, fins a la verbalització d’aquest dolor. La mateixa paraula que fereix, també pot guarir. I la paraula cantada encara més.

Una de les moltes virtuts d’aquest aniversari de les T de Teatre, i d’aquesta EVA també és la mirada enrere a base de picada d’ullet, commemorar sense caure en la nostàlgia, sinó commemorar per avançar. Que nets i brillants aquests 25 anys, que vivificadors. Em recomforten i esperonen, pel fet de pensar que el futur només pot ser millor, en tot el que és possible. La ciència, l’aprenentatge de vida, explorar els sentiments.

Per cert sortint del Romea, després de veure EVA em vaig trobar una companya mallorquina de temps d’universitat, i va fer l’efecte com si fossim dalt de l’escenari, per bé que els records plaents es feien senyors de l’exercici de gratar en la memòria compartida, i el somriure va aplanar el dolor d’aquest temps que no s’atura.