Hi ha un cant d’una sirena que feia temps que em reclamava les nits. M’hi acostava sempre amb prudència, des de la distància, des de l’altar on he nascut, perquè malgrat tenir ganes de conèixer-la sabia que, quan ho fes, tornar-ne em seria difícil.  

De petit m’havien explicat contes que mai m’havia cregut fins que aquest cap de setmana, amb els dos programes especials que hem fet amb El Suplement, he conegut les dues cares d’Europa. Dissabte vam estar al nord d’Europa, a Brussel·les, i diumenge al sud, a Vasilika, Sicília i Ceuta, per conèixer un altre nord, que no és Catalunya, i un altre sud, que no és Espanya.

El conte que us explicaré és el d’una sirena que quan vaig arribar al camp militar de Vasilika, al nord de Grècia, em va abduir completament. Es diu Dolovan, té 13 anys, és d’Afrin, al Kurdistan, i em va convidar a sopar a casa seva, a una de les haimes que hi ha dins de l’antiga granja de pollastres on hi ha instal·lat el camp de refugiats. Em va regalar un dibuix de la meva cara. Em va abraçar fins a cinc vegades. Em va batejar com el seu ‘segon germà gran’ i em va demanar que un dia, quan vingui a viure a Barcelona, el porti a veure un partit del Barça.

No trobo paraules per explicar el que vaig sentir a Vasilika. És un lloc on la tristesa és el seu valor i la mort lenta, la seva condició. L’esperança és la incertesa. El camp té unes condicions deplorables i el fred és una amenaça constant. Marxes decebut de tu mateix, buit de gana i amb la sensació d’haver perdut i no poder remuntar-te.

Fins ara no havia tingut l’ocasió d’anar-hi i ara ja no sé si em sabré estar aquí. Tinc la sensació que tot el que he après fins ara a la meva vida és un d’aquells contes que m’explicaven de petit. Tot mentides. I que la sirena que vaig conèixer em turmentarà la resta de la meva vida perquè m’ha fet veure que aquell conte que m’havien explicat des de la distància era més real que la meva pròpia realitat.

D’aquesta experiència que hem compartit amb l’equip del Suplement m’enduc dues imatges: La primera és del nord. El Paul Sobol té 90 anys i el vam visitar a casa seva, a Brussel·les. En un moment de l’entrevista em va ensenyar el seu braç, on encara hi duia tatuat el número B-36-35, el nom que li van posar quan tenia 18 anys al camp de concentració d’Auschwitz. I la segona imatge és del sud. L’Ela té 19 anys, és de Síria, i fa 9 mesos que espera, no sap ben bé què, al camp militar de Vasilika. A l’entrevista em va dir que ella ja no tenia nom en aquell camp, que la coneixien com la “5-C-5”, el número de la haima on està vivint.

Setanta-cinc anys més tard continuem esborrant persones i posant-hi números. I al final d’aquest conte la baula sempre es decanta cap al mateix lloc. L’Ela duia el color blau als mitjons, el Paul als seus ulls. Un color que mai més em deixarà veure igual la bandera de la Unió Europea. Tots dos, quan vaig acomiadar-me’n, em van somriure, sabent que jo tornaria al meu món i que ells, per sempre més, portaran a sobre un número.

El pitjor de tot és la sirena encara ara em crida. I a les nits, si no puc dormir, és perquè no puc oblidar que sempre em va parlar amb un somriure.