Dues bones notícies ens deixa aquest cap de setmana en termes polítics i en estricte mirada catalana. Dissabte al migdia, el Consell Polític de la CUP donava llum verda als pressupostos en "sí" condicional: un sí de dir sí - amb accent diacrític encara - però subjecte a la conjunció que si no s'accelera la celebració del referèndum i no s'obre el procés constituent en cas que guanyi el sí, l'esquerra anticapitalista deixarà de donar suport al Govern. És just.

L'altra és l'acte polític de l'espai dels comuns celebrat a les Cotxeres de Sants que comença a donar còrpora a aquest esquelet polític que ha d'aixoplugar sense dissoldre-les les sigles i les sensibilitats de Barcelona en Comú, Podem, ICV, EUiA, Equo, més enllà de l'estratègia de CSQP, sense acabar en una sopa de lletres i erigint-se com a referent del discurs progressista i màxims defensors d'una alternativa de país. Ada Colau, l'alcaldessa de Barcelona i ànima d'aquest exercici centrípet, esperonava als centenars d'assistents a "fer visible aquesta marea que representen" els comuns i a defensar un "espai polític transversal que defensi clarament el referèndum" i treballi per "revertir les retallades criminals".

Treballar activament pel referèndum vol dir fer-lo possible. I en aquest escenari de consultar als ciutadans una solució (política) per resoldre la disjuntiva (també política) on està instal·lat el conflicte entre Catalunya i Espanya implica i obliga a fer tots els impossibles perquè pugui celebrar-se. De les paraules de Colau sembla difícil que el discurs de la tebior en un imminent escenari de precampanya pel sí o pel no pugui tenir massa més recorregut.

Però hi ha una altra de les afirmacions que va fer Colau que van estretament lligades a la responsabilitat, tan seva i el que la seva figura representa com de l'ampli espectre d'aquest proto cos polític que s'articula: "el municipalisme és la política del dia a dia, l'espai on començar aprofundir en democràcia però des dels municipis no es pot fer tot; cal un espai polític que vertebri un autèntic projecte de país".

És una reflexió molt pertinent la setmana política després que Colau, que governa amb minoria amb el suport del PSC, hagi pogut aprovar els seus primers pressupostos, després d'un màster accelerat en socialdemocràcia i real politik al consistori barceloní, i pactar dos projectes estrella del seu mandat fent ús de la geometria variable: el d'allotjaments turístics, que ha prosperat amb el suport d'ERC i l'abstenció de la CUP, i el Pla del Dret a l'Habitatge 2016-25, que ha tirat endavant amb el vistiplau de CiU i C's. Cert, des del municipalisme no es pot fer tot. I en política calen acords a tots bandes tal com ja li hem vist fer.

Tant Colau com Domènech van situar com un punt d'inflexió en les demandes de més democràcia el Moviment 15-M. Però sembla que obliden que, en paral·lel el país també ha viscut onades furibundes de manifestants al carrer per demanar la total sobirania. Unes demandes fetes per la gent, que han desbordat partits polítics i organitzacions cíviques. Una marea ciutadana que entén que més democràcia és ser sobirans. Sí, ser sobirans també per revertir les retallades criminals.

Té raó Colau: cal vertebrar el país perquè des dels municipis no es pot fer tot. I ara caldria començar a afilar el llapis per explicar en quin bloc estarà aquest espai, al sí o al no. Construir un país de bell nou per fer-lo més just, més pròsper, més igualitari, més lliure. O seguir subjugant-lo a un Estat espanyol que lidia l'equació política en termes de dominació.

I perquè, mentrestant, votaran que no als pressupostos més socials de la història que fan possible que 3 de cada 4 euros es destinin a polítiques socials, en un percentatge que arriba al 74,7%. Uns comptes que fan realitat la triple M (més mestres, més metges, més mossos) amb la contractació de 5.511 nous professors per al curs vinent, 1.637 professionals de la sanitat més, la renda garantida i un fons per a polítiques d'inserció o una partida extraordinària per al referèndum.

La democràcia real és consultar als ciutadans. Qualsevol formació política que no s'impliqui activament en aquest repte majúscul que té el país per endavant els propers mesos és una cortina de fum. Però no cal patir: l'espai d'Un país en comú té la democràcia plena en la seva gènesi i el seu ADN. No hi ha alternativa. O sí o no. No ens fallaran.