Fa poc li recordava a la Natza Farré un dels factors que més m'havien agradat del seu llibre "Curs de feminisme per microones". Es tracta del fet que amb l'estil net i directe que la Natza sol emprar, el llibre no et deixa espai. Una dona escriu sobre les dones i no et deixa intervenir. Si ets home, podria dir que no hi estàs acostumat. Et fa callar i escoltar (llegir en aquest cas) sense deixar-te espai. És una lliçó.

Aquesta setmana hem tornat a sentir Marta Rovira en una entrevista feta per Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. Com deia la Mireia Boya al seu Twitter, se la trobava a faltar. Dones parlant profundament de política i justícia. No feien falta homes explicant de què anava la cosa.

Ara mateix l'última presidenta del Parlament, és a presó. El seu substitut és un home. Muriel Casals, presidenta d'Òmium i diputada, aportava matís i sapiència. Trajectòria i caràcter. Malauradament només en tenim la seva memòria i llegat. També es troba a faltar l'empenta i verb clar de l'Anna Gabriel, exiliada per un sistema injust i que persegueix qui el posa en dubte.

Ara mateix l'independentisme, com tots els àmbits de la nostra societat, és un moviment on decideixen els homes. Exceptuant l'ANC que presideix Elisenda Paluzie, els homes són els líders del present i, si res canvia, del futur.

Això és un tret diferencial amb l'unionisme, on en les seves diverses encarnacions hi trobem lideratges com el d'Arrimadas o Colau, per exemple. No fa massa, parlava amb una amiga que és al secretariat nacional de la CUP i em deia: "em fa l'efecte que les generacions més joves poden desconnectar de l'independentisme si no el veuen com a una eina per canviar la societat, per exemple, en matèria de gènere". I té raó.

El moviment republicà no es pot convertir en l'enèsim club on uns pocs homes decideixen què es fa i com es fa a porta tancada i "després ja us ho explicarem". Jo mateix he constatat que en moltes reunions de decisió política la majoria continua sent abassegadorament masculina (sí, jo era un d'aquells homes).

M'adono una vegada i una altra que els homes tenen menys complexes a l'hora de fer un pas endavant en política. Primera perquè saben (conscientment o inconscientment) que els serà més fàcil "arribar". Segona perquè és un món d'homes i per tant, estem protegits. Davant l'error, a un home se'l penalitza menys.

El sistema funciona així. Si ets dona i "la cagues", ai. No cal menystenir el que tots sabem: davant la conciliació familiar, el sacrifici en la carrera el sol fer la dona. Elles s'ho pensen dues vegades. També pot ser que en aquesta mena de "política", en aquest sistema, lluitar-hi des de dins, no els interessi el més mínim. A mi també em faria mandra.

Veig, tanmateix que existeix una generació de dones catalanes que comencen a estar-ne fins al capdamunt. I que sense complexos, sense demanar permís i amb bon humor, han decidit veure's, reunir-se, discutir, confrontar. I no ens hi deixen entrar, als homes. Ben fet. Per mi les dones hauríeu de manar, bé o malament, durant almenys 150 anys. En comparació amb tota la història de la humanitat, menada oficialment pels homes, seria el mínim exigible.

Un dels fets més rellevants que ens ha donat la repressió judicial de l'Estat és que qui s'ha erigit en la veu dels presos (majoria homes) són les seves companyes. I hem descobert que "les bones" eren elles. Abans votaria Laura Masvidal que Quim Forn. Abans Diana Riba que Raül Romeva. Ni idea de si tenen ganes d'entrar en política representativa. Probablement no. Una vegada més, els homes ja havien fet el pas.

Només em queda fer un prec. Catalanes, la república només "serà" si vosaltres hi sou i decidiu. Si us plau, feu el pas i feu-nos callar d'una vegada. Feu que el nostre futur, escrit per vosaltres, ens deixi sense resposta.

PD: Aquest article, com tots els altres, l'ha corregit la meva companya, que evidentment no té ganes de ser editorialista, però que té més discurs i visió que jo. Però no tant de morro.