Els presos han trencat la campanya electoral del 28-A a Catalunya. Els partits havien presentat sense massa fe recursos a la Junta Electoral Central per tal que poguessin participar en debats, mítings i entrevistes. No els ha estat concedit tot el que demanaven, però sí una presència que està sent especialment intensa aquests dies, clau a l'hora que els no pas pocs indecisos decideixin el vot. Es tornaran a fer sentir en el darrer sospir de la campanya, quan no hagin de passar-se el dia al Tribunal Suprem. Amb la seva aparició audiovisual (a NacióDigital, per exemple, sí que hem publicat aquests dies qüestionaris que ens han contestat per escrit Oriol Junqueras i Jordi Turull) no s'hi comptava pel precedent del 21 de desembre. Aleshores, la Junta Electoral no els va fer ni una concessió i fins i tot Jordi Sànchez va ser sancionat per, en una de les converses telefòniques familiars a les quals té dret, gravar un breu missatge.
 
Les intervencions de més impacte han estat, lògicament, les dels dos caps de llista, Jordi Sànchez i Oriol Junqueras en sengles rodes de premsa a les agències Efe i ACN. El primer ho tenia molt més difícil que el segon. Junts per Catalunya està en mala posició a les enquestes i les diferents veus de la galàxia Puigdemont emeten missatges contradictoris. L'expresident està tenint un perfil molt baix. Aquests dies no ha deixat d'esbroncar a Twitter els mitjans que no escriuen la seva veritat, però de mítings només n'ha fet dos quan ja s'ha superat l’equador de la campanya.

Puigdemont es reserva per convertir les europees en una primera volta de les catalanes veient les dificultats que afronta a les generals i a les municipals, i només ha aparegut en un vídeo a Manresa, per videoconferència a Tortosa i en un contacte amb mitjans a Waterloo quan el van visitar els candidats. És important la roda de premsa que faran dilluns amb Sànchez per no seguir alimentant la imatge de contradicció. Fins ara el to i el discurs de l'expresident (ja no cal dir el de Quim Torra i Laura Borràs) no és el mateix que el del cap de llista el 28-A i –no ho oblidem– president de la Crida.      
 
Sànchez va fer un exercici complex el dijous intentant ressituar el to de la campanya del seu partit per no quedar arraconat a l'extrem. La prova que les seves paraules no van acabar d'agradar als que opten encara per un discurs de confrontació formal amb l'Estat i tenen les xarxes com a únic termòmetre és que hi va haver portaveus que van optar per fixar-se en la bandera espanyola i el retrat del rei que presidien la sala de Soto del Real abans que en el que va dir. Sànchez va oferir JxCat com a aliada del PSOE si no menysté el dret a decidir i va deixar clar que el referèndum pactat (que, agradi o no, fa de l'1-O i el seu mandat una pantalla passada) no serà una "línia vermella" per la investidura. No seria, va dir, "responsable" pretendre-ho perquè és impossible que l'altre Sánchez, Pedro, ho accepti en els mesos vinents. I l'alternativa al fet que el líder del PSOE sigui a la Moncloa amb suport de l'esquerra i els independentistes és que hi arribi de la mà de Ciutadans (ni tan sols el PSC evita admetre-ho) o que un bloqueig hi acabi portant els tres nebots de José María Aznar. No hi ha més cera que la que crema.
 
La compareixença de Junqueras va ser, com deia, més fàcil per a ell que la de Sànchez perquè la feina ja estava feta. El líder d'ERC va fer gala de la seva habilitat dialèctica per no exhibir renúncies i durant més d'una hora i mitja va apuntalar el discurs que el seu partit va començar a fer a l'erràtica campanya del 21-D. Un discurs que ha fixat sense gran entusiasme del seu públic tradicional però sí de forma coherent. La via d'ERC, que implica buscar el pacte amb l'Estat i acumular encara més forces i complicitats per fer "inevitable" el referèndum, no ha estat corresposta per l'altra banda i té riscos. El partit degà de l’independentisme busca i necessita un aval clar a les urnes perquè l'Estat, és obvi, no li ho posarà gens fàcil per fer-la creïble i les derrotes podrien alimentar dubtes interns.

Junqueras, Rovira, Aragonès, Rufián i Torrent reclamen el timó del procés perquè pensen que els seus lideratges i formes de fer s'assemblen més al país en el seu conjunt que les de Torra i Puigdemont, preocupats de fer-se forts entre l'independentisme del morro fort malgrat que tampoc són capaços de posar –ni ara ni després del 27-O– els seus fets a l’alçada de la seva retòrica.
      
Els caps de llista de les dues grans famílies de l'independentisme són diferents i defensen ideologies i entorns que també ho són. Però ara sabem que Junqueras i Sànchez tenen una estratègia per forçar el referèndum que no té diferències més enllà del matís. Per ara guarden al calaix la unilateralitat, que l’independentisme no es va veure amb força d'exercir l’octubre de 2017 i que s'intueix d'un preu encara més car del que ja es paga a Soto del Real i imposaran una bona colla de jutjats. Ara que les cartes són damunt la taula no tindria sentit que, compartint el Govern com diuen que volen seguir fent, al Congrés ERC i JxCat no anessin a l'una en l'assumpte que més il·lusió col·lectiva ha generat en les darreres dècades.