Després d’uns dies dedicats a l’espectacle de les escoltes, els mitjans de comunicació han tornat ha posar l’atenció en els diversos fronts del conflicte entre Espanya i Catalunya. La declaració de sobirania del nostre parlament ha fet reaccionar les estructures espanyoles amb la seva impugnació davant del seu tribunal constitucional. Una acció aquesta que demostra que les lleis també han de ser vistes com armes llancívoles.

Els nostres millors pensadors han afirmat que als catalans se’ns fa difícil relacionar-nos amb el poder. La causa original ha estat, potser, el fet que des de fa tres segles l’hem tingut tan al damunt, el poder, que el sentim però no el veiem. I és per això que aquest se’ns fa inintel·ligible, i confonem el “dret” com a “justícia” i el “dret” com a “poder”. Certament, els catalans sempre recorrem al mot “dret” com si aquest portés explícitament un sentit de justícia. Sempre que ens hi hem adreçat, ha estat volent-hi trobar la perspectiva racionalista que l’ha associat als altres conceptes abstractes de la modernitat com són la igualtat i la llibertat. Però la seva creació va ser producte de la debilitat, i és per això que, a l’igual que els primers cristians, ens hi adrecem reiteradament com un recurs que ens aixoplugui.      

No obstant, per entendre tots els mecanismes, cal veure que el terme “dret” és també sinònim de “poder”. Establert i en acció. Ara tot just sembla que ho descobrim, però tot això ja va ser pensat a bastament per les ments occidentals quan no tenien tantes idees al cap. Fins i tot Nietzche ho va descriure de forma extrema quan va afirmar que “no hi ha drets humans”. Certament, abans de la Il·lustració s’entenia la política exclusivament com una lluita cruenta, i el dret era vist com un mecanisme d’equilibri social establert entre poders iguals.

Avui, però, del que es tracta, sobretot, és d’entendre. Perquè ens hi juguem el coll. D’una banda, el sentit de justícia neix d’un sistema de valors el producte polític del qual és, precisament, el dret. Però com a producte polític és també la cristal·lització d’un equilibri de poder. Tal i com diu l’Enric Vila, “qualsevol legalitat emana d'uns valors socials i d'uns interessos territorials concrets i, per tant, té unes elits i un centre de poder polític com a màxims beneficiaris, per més que se li doni una aparença d'infal·libilitat universalista per fer-la més creible i fàcil d'obeir”.

El poder i la justícia són indestriables, i malgrat que la valoració d’aquesta segona perspectiva pot ser poc edificant, no per això la fa menys veritable. El nostre èxit exigirà d’entendre on som i a què juguem. Hans Morgenthau ens pot aconsellar: “el que és important de saber, si es vol comprendre la política, no són els motius de l’estadista per actuar, sinó la seva capacitat intel·lectual per abastar els principis essencials de la política, així com la seva habilitat política per transformar-los en accions polítiques encertades.” És a dir, per guanyar. La qüestió radica, vulguem o no, en que tots estem sent forçats a ser polítics. L’inconvenient que ens obliga a exercir la nostra responsabilitat és, en tot cas, el preu a pagar pel fet que ara el desenllaç final només depèn, afortunadament, de nosaltres.