L'ascensor social ha deixat de funcionar de pujada, aquesta és una de les afirmacions de la comissió per a la reconstrucció econòmica i social al congrés dels diputats. Diverses persones expertes han passat per la mateixa i han apuntat diferents anàlisis i propostes alhora que apuntaven aquesta realitat.

L'actual sistema econòmic exclou la vida del centre de l'economia i només ho centra en el treball productiu i el beneficis. Les lluites obreres i sindicals dels darrers segles van donar pas a drets laborals i socials que poc a poc el neoliberalisme ha anat laminant -també han passat el ribot- .

Les diferents crisis que s'acumulen han comportat canvis en la contractació i els salaris que han conduït cap a una precarització del mercat laboral. Els i les treballadores pobres és un fenomen de fa pocs anys, els falsos autònoms, les jornades inacabables, la necessitat extrema de moltes persones que arriben a oferir-se en condicions de semiesclavatge per tirar endavant. A tot plegat s'afegeix la insensibilitat del capital i podem trobar exemples: el jornaler mort fa uns dies o persones treballant amb coronavirus per por a perdre la feina.

La precarietat té conseqüències socials, no només en l'augment de la pobresa sinó en els valors socials que van emergint. La pandèmia ens ha posat davant els ulls allò que no volíem veure: persones cuidadores en situacions de precarietat econòmica i condicions laborals penoses que es tancaven amb les persones que cuidaven per poder-los donar atenció, per no contaminar família i veïnat. L'altra cara de la moneda eren contractadors i empresaris que no donaven els equips de protecció i reclamen a l'estat indemnitzacions, mentre les condicions de treball i cures segueixen igual.

Els drets han anat minvant, existeixen en el paper però no en la pràctica. En l'actual crisi gairebé ningú recorda les promeses de derogar la reforma laboral per tal de recuperar-ne alguns i, en canvi, anem acceptant que molts dels drets, llargament lluitats, estan esdevenint privilegis. La jornada de 8 hores, les vacances pagades, el salari digne, condicions de salut i higiene en el treball... semblen privilegis en ple segle XXI, perquè la necessitat prem, perquè l'atur és alt i segueix avançant, perquè la vida queda al marge i vivim per treballar.

La força del treball és a preu de saldo i els mitjans tornen a ser al centre. Cal tornar a posar la vida i les persones al centre de les polítiques, de les propostes. Cal donar dignitat material a la força de treball i condicions contractuals, jornades de mida humana. Les eines per a la negociació col·lectiva han anat perdent pes, es pacta a la baixa i l'ascensor social, que ens permetia millorar, i els drets socials i laborals, que ens permetien viure, ni tan sols són a l'ordre del dia. En ple agost un Borbó amb la caixa plena fuig de l'estat, aquesta és la notícia, mentre la gent s'infecta, mor, es queda a l'atur, treballa precaritzant-se i va perdent drets.

Els drets guanyats cal recuperar-los i seguir avançant i només es pot fer acabant amb l'acumulació de la riquesa per reduir les desigualtats -realment, no sobre el paper-. Hi ha propostes i camins, la renda bàsica universal és una proposta en aquesta línia, finançable, possible i desitjable. Moltes són les veus que la reclamen i això inclou les Nacions Unides. La demanda d'una renda bàsica universal ja és un clam, no només una utopia.