En Lluís va ser el meu professor particular. Va arribar a casa l'any 99. Tot i que les notes no van millorar gaire (ho sento, Lluís, mea culpa), és a ell a qui li haig d'agrair que em posés la llavor del que avui és la meva consciència política. Sense èxit, també em va intentar convertir en aficionat de l'Espanyol. Avui no suporto el món del futbol, però gràcies a ell sempre em quedo amb l'equip petit.
 
Ens passàvem hores parlant de política. A principis de 2003 -llavors ja no em feia classes, però ens havíem convertit en bons amics- li vaig demanar si em podia acompanyar a una concentració a la Plaça de Sant Jaume contra el tancament del diari basc Egunkaria. Ningú de la colla hi podia anar. Ell hi va accedir.
 
De camí, parlàvem de la imminent il·legalització d'Euskal Herritarrok i Batasuna a través de l'aplicació de llei de partits aprovada el curs anterior. També el Partit Comunista d'Espanya (reconstituït) es trobava en una situació similar amb un Manuel Pérez Martínez detingut a París l'any 2000 -i fins al dia d'avui tancat a presó-. De la conversa poc en recordo, però sabria trobar el punt exacte de la Rambla on em va fer una pregunta que encara no l'hi he respost: de la mateixa manera que avui ho estàs fent, aniries a manifestar-te si es donés el cas que algú pretén il·legalitzar un partit, per exemple, d'extrema dreta? La pregunta que en realitat m'estava fent era: "T'estàs anant a manifestar a favor d'Egunkaria i Batasuna o ho fas per la convicció democràtica que no es poden posar límits ni a la llibertat d'expressió, ni a la societat oberta, ni a la militància política?".
 
Com si es tractés d'un bumerang, avui torna aquella pregunta com una bufetada. Ens trobem en una situació que semblava superada: l'auge de l'extrema dreta arreu del món. A l'estat espanyol, a través de Vox o de discursos i polítiques com les d'Albiol. Ja no són els quatre que fan actes a Montjuïc. Els seus aparells ideològics, com sempre ha passat, s'inventen i magnifiquen adversaris que amenacen de posar en perill els privilegis i el benestar general. N'inventen d'altres per aprofitar-se de les condicions materials de la vida de la classe treballadora per escampar el seu missatge. També comparteixen amb altres discursos populistes, presents en totes les ideologies, el fet de descriure situacions molt complexes com a simples. O dit d’una altra manera: oferir solucions simples, màgiques i immediates a problemes que en realitat són complexes. Saben apuntar a les rendes més altes i a les classes treballadores. Mentrestant, les esquerres, a la trinxera, denunciant les esgarrifoses propostes que arriben de la dreta i amb dificultats, allà on governen i, donada la dinàmica del sistema, d’implementar alternatives convincents.
 
La pregunta d'en Lluís cada dia que passa ocupa més minuts del dia present. També els plantejaments sobre com ens estem explicant per arribar a totes aquelles persones susceptibles de ser atrapades a les teranyines dels discursos intolerants. Pensaments que s'intensifiquen amb l'aparició d'una campanya unitària que impregna les xarxes socials amb el lema #StopVox. El debat, en aquest cas, també està servit: els estem denunciant alhora que estem contribuint a posar al centre de l'opinió pública a aquells a qui justament pretenem silenciar? També ho fan els programes de televisió, des del FAQS a TV3 fins a Ana Rosa Quintana i Telecinco. En diferent sentit, òbviament, però amb el mateix resultat: posar al centre mediàtic a líders polítics irrellevants, encara, pels seus resultats electorals, i que al cap de poc temps obtindran uns resultats sorprenents.
 
L'alcaldessa Ada Colau, en canvi, va decidir tancar amb pany i clau el Palau Sant Jordi perquè el partit d’extrema dreta no hi pogués celebrar un acte polític. Just quan va saltar aquesta notícia, vaig decidir escriure a en Lluís, 16 anys després, per recordar-li que encara tinc pendent donar-li una resposta a la seva pregunta. Tinc dubtes. Ètics i estratègics. Ens enviem una imatge que s'està viralitzant amb molta força a les xarxes entre militants d'esquerres a propòsit dels actes de Vox als carrers de Catalunya. És una il·lustració en forma de vinyeta que explica la teoria de "La paradoxa de la tolerància" del filòsof austríac Karl Popper.
 
Aquesta paradoxa, definida el 1945 en el famós llibre La societat oberta i els seus enemics, ve a dir que la tolerància exigeix no tolerar el que és intolerant. Però qui defineix el criteri de la tolerància? On són i qui posa els límits? Algú diria els drets humans. D'altres defensarien que els drets humans, tal com estan reconeguts, són un invent occidental. Els més malpensats, fins i tot, sospitarien que el poder establert, en nom de la tolerància,  podria definir aquests límits amb la perversa intenció de mantenir els seus privilegis.
En tot cas, pot semblar irònic que qui ho faci circular sigui l'esquerra. Popper és un liberal que precisament ens assenyala els límits de la societat oberta davant devenir totalitari. També, segons ell, el marxista. De fet, en aquest mateix llibre defineix a Plató i al mateix Karl Marx com a dos dels principals enemics de la societat oberta.
 
Són coneguts els límits d'aquest pamflet popperià que, òbviament, no cal menystenir però que potser caldria superar. Ens hem d'enfrontar als riscos amb la prohibició o hem de desplegar aquella seducció democràtica per a tots aquells que no la volen i enfortir-la fruit del necessari diàleg? Cal tenir en compte que avui no és només una qüestió de diàleg net, sinó també de lluitar contra la intoxicació que ens pot arribar a través de les eines comunicatives ràpides, àgils, líquides i basades sovint amb mitges veritats i mitges mentides, difícils de desarticular.
 
En qualsevol dels casos, ara, la política -i la comunicació- ens torna a posar a prova. Es pot donar la situació que ens trobem d’aquí dos dies manifestant-nos per exigir la il·legalització de partits d’extrema dreta en aplicació d'aquella llei contra la qual tant vam protestar per estar promoguda per prohibir l'esquerra abertzale. Pot passar.
 
De moment, tenim dos experiències recents, cap de les dues prohibitives: el cas de Grècia, amb un cordó sanitari, que també va ser mediàtic, que va aconseguir apagar, que no censurar, el discurs d'Alba Daurada. Es tractava de no normalitzar el discurs de l'odi posant-lo -falsament- al mateix nivell que qualsevol altre discurs. A l'altra banda, en canvi, hi trobem el cas espanyol: es va donar una sobreexposició mediàtica a l'extrema dreta que no corresponia amb una representació real a les urnes i que després sí que van acabar tenint. Quan els zapatistes reclamaven "un mundo donde quepan muchos mundos", és evident que no es referien a això. Amb tot, les diferències contextuals i socials, Grècia i Espanya, en aquest sentit, camins oposats i resultats diferents.
 
No ho sé Lluís, potser d'aquí a 16 anys he trobat una resposta, que sospito que serà més complexa que binària. Encara no la tinc. Però el que segur que no hem de deixar de fer mai, és convèncer al carrer. Allà on sempre es guanya. Molt més important que la gent com Albiol o Abascal són les persones que se senten interpel·lades pels discursos de gent com ells. Amb elles segur que no hem de deixar de parlar-hi mai. 

La polèmica que es va aixecar ahir a les xarxes al voltant de l'entrevista de Rufián a Albiol és del tot estèril, però posa de manifest que urgeix encaminar una estratègia compartida per fer front a una discursos que retornen del passat.