Només cal mirar-los amb una mica d'atenció per veure que en els conflictes que han anat esclatant al voltant dels centres d'acollida per a menors estrangers no acompanyats a Castelldefels, Rubí, Canet de Mar o el Masnou s'hi concentren tots els ingredients típics dels esclats xenòfobs. Hi ha grups d'extrema dreta que organitzen, encapçalen o acompanyen les protestes i atacs. Hi ha, també, polítics irresponsables –com l'alcaldessa de Rubí- que miren de treure'n rèdit polític o, si més no, d'evitar ser esquitxats i donen cobertura a la protesta xenòfoba. Hi ha, també una administració desbordada, que ha d'improvisar constantment solucions temporals per un problema estructural per al qual no té instruments. Sense recursos, sense cap control ni informació sobre els fluxos i ritmes d'arribada i amb una estructura d'atenció social que ja era molt esquifida i que estava sotmesa a molta tensió abans d'aquesta onada d'arribades de menors no acompanyats.

Cap societat és indemne als esclats xenòfobs, i la nostra tampoc. Fins ara només hi ha hagut conflictes localitzats i no generals. Però hem viscut episodis greus que ens haurien de fer estar alerta i mirar de prevenir-los. El problema, fonamental, és que en casos com aquest la prevenció requereix no només de l'acció de la ciutadania organitzada, del sistema educatiu o de la policia –que també- , sinó que demana d'eines per acollir en condicions els menors que arriben al nostre país en situacions de gran vulnerabilitat.

Unes eines que el govern català ara mateix no té. A les limitacions competencials i la insuficiència crònica de recursos per l'estat de benestar s'hi afegeix, també, el fet de no poder aprovar pressupostos de la Generalitat. Sense aquesta eina el marge d'actuació del govern és molt estret. I això es tradueix en les enormes dificultats per fer front a situacions com aquesta. I tantes d'altres que es van donant en una societat complexa com la catalana.

Sembla urgent recuperar tants instruments com sigui possible per gestionar i transformar la realitat. Seran sempre insuficients, és clar. Perquè l'autonomia és la que és i només un estat –de fet, ni tan sols un estat de la nostra mida ens en donaria. Però el que no és comprensible és no aprofitar les que podem tenir. Perquè això alimenta injustícies i situacions de tensió, i degrada qualsevol projecte de futur.