El mateix dia que Rajoy ha estat incapaç de qualificar el règim franquista de dictadura, ha mort Carmen Franco, la filla de Franco i presidenta de la fundació que l’honora, amb una fortuna familiar aproximada de 600 milions d’euros i 21 empreses al seu nom. Els mitjans n’han fet notícia, però més sobre el possible repartiment de l’herència entre els néts del dictador que sobre l’origen de tal fortuna – un botí de guerra dels de tota la vida.
 
Això m’ha fet pensar que bona part de la societat i la política espanyola veu el franquisme com una fase més dins la història d’Espanya, una fase legítima com a expressió circumstancial de l’espanyolitat en uns anys violents. Com ara veuen com a legítim empresonar polítics i líders socials o forçar-los a l’exili si això és necessari per preservar la unitat d’Espanya davant la independència de Catalunya.
 
També m’hi ha fet pensar la nova onada de persecució que pateixen les escoles darrerament. Oblidem massa sovint que ja al 1768 varen prohibir que el català es pogués fer servir a l’escola. Que posteriorment es van inventar allò de la penyora que els nens havien de passar a qui parlés català davant seu per assenyalar, castigar i convertir en marginats socials els nens catalanoparlants per a que renunciessin a la seva llengua. Amb el franquisme va arribar el lema “si eres español, habla español”, que a la vida quotidiana i passat pel sedàs africanista derivava en el “háblame en cristiano” que molts hem conegut. Ja ben entrada la “democràcia”, Ignacio Wert, ministre de Rajoy, volia espanyolitzar els nens catalans. I ara els de Cs ens diuen que la immersió lingüística fa mal als nens, com si fos el xarampió, quan als PISA els nens catalans treuen millor nota de castellà que la mitjana de l’Estat. La llavor de la persecució contra la catalanitat no és el franquisme, ve de més lluny.
 
Per altra banda, amb un 4% de vot, el PP s’ha atrevit no només a ocupar la Generalitat amb el 155, sinó també a tancar quasi totes les delegacions a l’exterior, el Diplocat, a cancel·lar totes les ajudes a les comunitats catalanes a l’exterior i a perseguir els mitjans digitals catalans. El tripartit del 155 ha intentat tallar tota projecció exterior de la catalanitat, en nom de la Constitució i la unitat d’Espanya, clar. Tanmateix, ja no enganyen a ningú. Qualsevol observador veu com aquest 155 farcit d’anticatalanisme no és només un intent estrafet de repetir l’abolició de l’Estatut l’any 38 per les forces franquistes, és també una forma moderna d’aplicar el decret de nova planta de 1716.
 
Per tot plegat potser tenen raó els qui acusen l’independentisme de tenir una obsessió amb el règim franquista. Al cap i a la fi, el franquisme només és una expressió circumstancial del fil roig de l’anticatalanisme que uneix des de Felip V fins al 155 de Rajoy. A Catalunya hem tingut presos polítics, exiliats i persecució contra la nostra llengua abans, durant i després de Franco. No hem d’oblidar que Francesc Macià va impulsar el Casal Català de Brussel·les -que ara Rajoy voldria veure desaparèixer- mentre s’havia exiliat a Bèlgica durant la dictadura de Primo de Rivera.
 
Innoven és clar. Com podem veure amb la denúncia contra l’escola de Terrassa on que els nens van votar en referèndum el seu delegat de classe, o amb les cites a declarar als mestres de la Seu d’Urgell o Sant Andreu de la Barca per debatre sobre la violència policial de l’1-O, la novetat del 2017 és que per una part de l’espanyolisme la democràcia ha entrat a formar part de la catalanitat que volen combatre.
 
Que passeu bones festes i agafeu forces per al 2018, l’any que ve no serà cap bassa d’oli.