El 9 de juliol de 1923 és la data de naixença, a Lleida, de l’escriptor Josep Vallverdú. Ara, doncs, en fa 103 anys. La capital de Ponent tenia llavors 31.185 habitants i la pel·lícula que hi triomfava a la Sala Granados, aquell estiu, era Esposas frívolas. Competia amb Triquitraque campeón, al Teatre Viñes, i amb l’espectacle al Saló Nova Catalunya, interpretat per “l’aplaudida i desitjada estrella del varieté” Teresita Pons i el debut de las Hermanas Pipiolas, amb un punt de sal i pebre. Altres possibilitats de distracció eren el partit del Futbol Club Lleida contra l’Avant Fort Pienc, celebrat el diumenge 8 de juliol, el concert de la banda de música del regiment de Navarra, al passeig dels Camps Elisis, o l’assistència a un míting d’Acció Catalana, amb Rovira i Virgili, Nicolau d’Olwer i “algun altre que no recordem”, segons que informava amb rigor periodístic el Diario de Lérida, tot el mateix dia. 

Aquell 8 de juliol es fundava a Barcelona la Unió Socialista de Catalunya, amb Serra i Moret, Gabriel Alomar i Rafael Campalans. L’endemà, però, dilluns 9 de juliol, la premsa lleidatana d’aquest fet no en deia res, com tampoc no esmentava, en els dies següents, un tal Josep Vallverdú i Aixalà. La veritat és que només hi havia portades per a l’esquela de Josep Agelet Garrell, comte de Vinatesa i senador del Regne, mort aquells mateixos dies, i es mantenia encara el ressò del Vè Congrés de Metges de Llengua Catalana que s’hi havia celebrat feia poc. A la Lleida de llavors, hom bevia aigua de Lithinés, o bé es refrescava amb orxata de xufes del Bar Salvat i es proveïa de braguers contra les hèrnies al taller de Pere Ginestà, mentre les dames elegants vestien a can Rexach, a la plaça de la Sal, 13. 

La premsa parlava de la guerra d’Àfrica i del temible Abd el Krim i informava del rumors sobre el darrer boicot als productes catalans promogut des de Madrid. Era el dilluns 9 de juliol de 1923, festivitat per als catòlics de les santes Casilda i Valdetrudis i els sants Acaci, Demetri, Eupsiqui, Gauqueri, Hug, Libori i Màxim. En una Lleida així, naixia Josep Vallverdú, no el mateix any, però sí el mateix dia que Tomás Estrada Palma, primer president de la Cuba independent, el ciclista Federico Martín Bahamontes i l’actor Tom Hanks, 107 anys després que l’Argentina hagués decidit que era millor d’anar sola per la vida que mal acompanyada d’Espanya.

Dins l’àmbit de la cultura catalana, la longevitat de l’escriptor lleidatà no és superada per cap altre nom destacat. I tants anys de vida s’han reflectit en vora 300 títols que duen el seu nom, entre obres pròpies per a infants, joves i adults, fins a traduccions, a més de centenars d’articles. De fet, en una ullada precipitada al repertori nacional de noms ja hem de baixar uns quants anys fins arribar als músics Joaquim Homs (97), Joaquín Rodrigo (97) i Pau Casals (96). També a la norantena van morir el filòleg, bibliotecari i historiador Jordi Rubió i Balaguer (95), el filòleg i ex rector de la UB Antoni M. Badia i Margarit (94), els compositors Josep M. Mestres Quadreny (91) i Xavier Montsalvatge (90), el pintor Joan Miró (90) i e lpoeta Jordi-Pere Cerdà (90).

Entre els desapareguts a la vuitantena trobem el pintor Antoni Tàpies (88), la poeta M. A. Salvà (88), el filòleg Francesc de B. Moll (87), l’escriptor Pere Verdaguer (87), la poeta Clementina Arderiu (87), els poetes Josep Carner ((86) i Marià Villangómez (86), l’escriptor Josep Pla (84), el novel·lista Llorenç Villalonga (82), l’escultor Arístides Mallol (82), l’escriptora Aurora Bertrana (81), el filòleg Pompeu Fabra (80)  i el gramàtic i poeta A. Febrer i Cardona (80). I a la setantena, el dramaturg i poeta Àngel Guimerà (79), l’escultor Gustau Violet (79), el pintor Josep Renau (75), els poetes J. S. Pons (75) i Rosa Leveroni (75), l’escriptora M. Aurèlia Capmany (73),els dos grans arquitectes modernistes Antoni Gaudí (73) i Lluís Domènech i Montaner (73), els escriptors  Manuel de Pedrolo (72) i Joan Alcover (71) i el filòleg Manuel Sanchis Guarner (70),
Van superar la ratlla de la seixantena l’assagista Joan Fuster (69), el filòleg Antoni M. Alcover (69) i l’escriptora M. Àngels Anglada (69), els poetes Anselm Turmeda (68), Miquel Costa i Llobera (68) i Vicent Andrés Estellés (68), el periodista, historiador i polític Antoni Rovira i Virgili (67),  el poeta i dramaturg Josep M. de Sagarra (67) i els poetes Carles Riba (65) i Ausiàs March (62). D’entre els morts que van anar més enllà dels 50, però sense arribar als 60 anys, tenim els poetes Ausiàs March (59) i Jacint Verdaguer (57), l’escriptor Joanot Martorell (55) i el periodista Miquel dels Sants Oliver (55), l’arquitecte Guillem Forteza (51) i el poeta Joan Maragall (51).

Els músics Joaquim Serra (50), Isaac Albéniz (48) i Enric Granados (48), com els pintors Isidre Nonell (38) i Marià Fortuny (38) van morir a una edat jove. No tant, però, com Montserrat Roig (45) i Maria Mercè Marçal (45) i els poetes Màrius Torres (32), Miguel Hernández (31), Joaquim M. Bartrina (30) i Bartomeu Rosselló-Pòrcel (25) desapareguts molt joves, tots quatre de tuberculosi. I, pel que fa als presidents de la Mancomunitat i de la Generalitat, els més longeus van ser Josep Puig i Cadafalch (89) i Josep Tarradellas (89), seguits de Josep Irla (81) i Francesc Macià (74). Lluís Companys (58) va ser afusellat pels franquistes i Enric Prat de la Riba (46) va morir a conseqüència de les lesions de salut en ser empresonat el 1902 per haver publicat l’article “Separatisme al Rosselló” a La Veu de Catalunya, que dirigia. 

Fins ara, que ja en fa 103 anys, Josep Vallverdú ha continuat escrivint, llegint i rellegint i, també, dibuixant i acolorint imatges de la quotidianitat, sovint en forma d’acudit escrit, amb aquell punt d’ironia suau i alhora esmolat que el caracteritza. Amb el cap ben clar com per adonar-se de les emergències nacionals que tenim, començant sobretot per la llengua, assegura: “Les esperances conviden el futur. Alguna cosa hem d’esperar sempre”. I mentre espera, veu passar la vida des del mirador privilegiat del balcó de casa, a Balaguer, a tocar del Segre i amb la silueta de fons del paisatge familiar d’una ciutat que ja s’ha fet inseparable de la seva biografia.