Martin Seligman va definir el concepte psicològic d’”indefensió apresa” com “la condició d'un ésser humà o animal que ha après a comportar-se passivament, sense poder fer res, tot i que hi ha oportunitats per ajudar-se a si mateix”. Al seu torn, Jorge Bucay  va construir una de les millors metàfores per a explicar-ho: l’elefant encadenat.

Un petit elefant de circ estava permanentment lligat a una cadena i aquesta a una estaca, excepte en els escassos moments en què l’elefant sortia a actuar. Era petit, tan petit, que malgrat tota la força que esmerçava per trencar la cadena, aquesta era encara més forta que ell, i així el mantenia inexorablement unit a aquella maleïda estaca. Així, un dia rere l’altre, una setmana rere l’altre, i malgrat llurs intents el petit elefant no va poder deslliurar-se de la seva subjecció.  I amb el temps va deixar d’esmerçar esforços per rompre la cadena, car era inútil.

Amb els anys, però, l’elefant es va fer gran, molt gran, tant gran, que llavors aquella cadena l’elefant l’hagués pogut esbotzar d’un sol pas endavant. Però feia tant de temps que havia assumit que era inútil intentar desprendre’s de la seva dominació, que ja no era conscient de la precarietat de la cadena en proporció a la seva força actual, i ni tan sols intentava el gest de la llibertat. Així es va quedar, doncs, l’elefant encadenat la resta de la seva vida.

Catalunya és un país que ha lluitat molt front el poder centralista de l’Estat espanyol. No només el 1640 i el 1714, en moltes més ocasions durant els segles XIX i el XX, i en totes elles, malgrat tímids avenços temporals, el pols de força ha acabat en derrotes i dictadures. Una història de llibertat castrada per l’Estat espanyol a força de sang i injustícia. L’elefant encadenat moltes vegades va intentar tombar l’estaca a la que la cadena el manté lligat.

Tantes vegades hem hagut de lluitar, que avui hi ha catalans que dubten de la nostra veritable força com a poble en la lluita present, de la nostra capacitat per fer d’una vegada per totes el pas endavant que trenqui la cadena per sempre més. I dubten quan és evident que la nostra força ha crescut exponencialment: per la sòlida majoria social i capacitat de mobilització que hem assolit els independentistes, no equiparable a cap altre moment de la nostra història,  i també per la feblesa i mediocritat de l’Estat espanyol.

Sentim veus de polítics catalans que s’autojustifiquen: “ara no és el millor moment per trencar la legalitat espanyola”, “hem de fer-ho bé”, “calen plenes garanties democràtiques”... ens diuen que cal que esperem, que ben segur que esperem, que no és el 9 de novembre el dia oportú per fer el pas democràtic cap a la nostra llibertat.

Doncs jo em rebel·lo contra aquesta indefensió apresa, contra aquesta mentalitat de derrota! Nosaltres volem guanyar, podem guanyar! I ho faig des de la racionalitat, a més de l’emoció. L’Estat espanyol d’avui, a diferència de tots els anteriors,  no pot utilitzar la força per a doblegar-nos (l’únic instrument que els ha permès sotmetre’ns), ni tan sols ens poden amenaçar en utilitzar-la. I estan febles, molt febles internacionalment, amb el govern més decrèpit de les darreres dècades. Avui una urna és un símbol indestructible en el context de la civilització democràtica occidental, contra la urna no hi ha prohibició possible. I el 9 de novembre està internacionalitzat i és unitari. Quan trobarem un millor moment per trencar la legalitat espanyola?

El 10 de novembre, sense celebrar-se un 9 de novembre com cal, oficial, convocat i organitzat per la Generalitat, només generarà més incertesa, menys credibilitat internacional, més autoconfiança de l’Estat espanyol en la seva capacitat per aturar-nos i més divisió interna al nostre país. No malmetem aquesta oportunitat!

Sí, cal obviar el Tribunal Constitucional. I què? El màxim a que s’enfronten els polítics catalans és a penes d’inhabilitació per a exercir càrrecs públics a l’Estat espanyol, d’aquí a molts anys, després de tots els recursos d’apel·lació corresponents. Llavors ja farà molt temps que no formarem part d’Espanya i Catalunya els tractarà com a herois. Amb un país organitzat i il·lusionat, amb funcionaris voluntaris i ciutadans valents, fem d’una vegada per totes el senzill pas democràtic de trencar la cadena i tombar l’estaca a on estem lligats. L’elefant patia indefensió apresa, però continuava sent l’animal més intel·ligent. Utilitzem aquesta intel·ligència per sobrepassar totes aquestes pors. Encara hi som a temps.