Comencem el 2012 amb Rajoy enganxat entre l’exigència d’Arenas de no fer res fins a les eleccions andaluses i les de Merkel de fer ja el que cal per imprimir a Europa la velocitat que Alemanya necessita. Contradiccions com aquesta tenallen la política, confusa respecte al paper que li pertoca en el futur, encara lligada amb dinàmiques que sols tenien sentit fa un parell de segles. També la gestió pública les viu, ho faci explícit o no; per exemple la paradoxa d’un servei de trànsit capficat en reduir les xifres de sinistralitat, mentre els nostres tan lloats serveis de trasplantament d’òrgans viuen la manca de morts com una mala notícia. Si la pel·lícula L’illa ens continua fent vomitera, l’ única solució serà acceptar que d’una manera o altra, un dia o altre hem de morir.
Mentre som vius, però, la vida ens sorprèn a cada pas, confirmant que el lloc de la política al dia a dia de la gran majoria és imperceptible i menor. Un país com el Marroc, amb un culte al seu rei que neteja els carrers sols quan ell ha de passar, pot no saber quin és el nostre règim polític, pot ignorar els efectes de la primavera verda dels seus veïns africans, o el fet d’haver venut els seus recursos energètics als nord-americans de per vida a canvi d’una pau que potser és fictícia. Però sap què és el Barça. Molts són seguidors del Madrid encara pel mite del passat. Però sentir un policia de trànsit recitar sense una sola errada l’alineació actual de l’equip de Guardiola, i somriure mentre perdona la multa a uns catalans pel sol fet de compartir una afició, ens diu de manera palmària que el Barça ha fet molt més per Catalunya que totes les reivindicacions polítiques més o menys teatrals que han fet fins ara els nostres dirigents.
Una feina que arrela tres dècades enrere, una tasca d’equip amb una estratègia definida (tots jugant sempre el mateix joc, els nous i els vells, els veterans i els joves, una sola idea, la renúncia al protagonisme personal i el respecte pels altres), són, en la meva petita experiència personal d’aquests dies de finals d'any, la millor ambaixada entre la gent del carrer. I la gent del carrer, al final, és el que compta.
Ara a portada
-
-
Política Illa garanteix que els Mossos no deixaran desatès cap poble ni ciutat: «No hi haurà impunitat» Bernat Surroca Albet
-
Societat El Tarzan romà: d'implicar el papa Francesc en ocupacions de pisos a visitar la Casa Orsola David Cobo
-
Política Una absència sonada: per què Sánchez no serà al funeral del papa Francesc? Tania Tapia Díaz
-