Són cinc contra cinc i porten una pilota entre mans. Res nou si parlem de bàsquet. Molt a dir si ho analitzem com un espectacle televisiu. El que vaig veure el cap de setmana amb la Copa del Rei de bàsquet és tot allò que hauria de ser l'esport televisat. Ritme, passió, emoció, sense temps per anar al lavabo. Sense grans parafernàlies tecnològiques però amb molt de tot per tenir-te enganxat a la pantalla. A mi i també a aquells que potser abans mai haurien mirat un partit de bàsquet. 

En els últims, anys aquest esport, amb l'NBA com a referent, ha sabut adaptar-se al que demana el mercat audiovisual. Jugadors i entrenadors s'hi han posat bé a l'hora de donar la cara i si una càmera ha d'enregistrar els temps morts o entrar al vestidor, passin passin. O si els àrbitres han de ser protagonistes del xou, vinga som-hi. Només cal veure el cas de la Super Bowl. Gent que la mira sense saber absolutament res de futbol americà. Gent que mira la tele perquè és espectacle. 

Aquesta transparència del bàsquet segueix sent inexistent al futbol tot i ser l'esport majoritari a casa nostra. Des de sempre, 90 minuts de joc, amb 15 minuts de descans i l'entrevista de torn pactada per acabar el partit. Perquè el futbol és així diuen. Però Gerard Piqué, a l'entrevista que fa uns mesos li feia Pablo Motos a El hormiguero, deia una altra cosa. O el futbol canvia o desapareixerà. El format actual avorreix, és antic, i tot i que les retransmissions han millorat en tecnologia, ningú es planteja anar una mica més enllà. I ja que paguem per veure'l hauríem de demanar una mica més.

Sovint ens diuen que la televisió com l'hem entès sempre té els dies comptats. Que les noves generacions ja no miraran la pantalla com ho fan ara. I potser tenen raó. Si no canvien la tàctica tots perdran, això segur. Els clubs, els primers, i els Piqué i companyia, després. Sense una plataforma, seguida en pantalla led o de mòbil, qui mirarà el Barça? De què viuran els jugadors?