Des de la nit del 23-J hi ha algunes evidències empíriques que podem constatar:
 
La primera és que l’independentisme català torna a ser al focus de la premsa i la política europea. Cada cop que donen al president Puigdemont i a l’independentisme per mort, i com el fènix reviu de forma inesperada per als seus il·lusos enterradors.
 
La segona és que des del primer moment les pressions són notables per investir en Pedro Sánchez, encara que sigui a canvi de quasi res o de promeses falses. Diuen i insisteixen que cal evitar l’arribada del llop franquista a tot preu (com si el duet Marlaska-Robles no en formés part).
 
La tercera sembla que per un miracle de la natura que la ciència hauria d’estudiar amb rigor i mètode, molts dels antics mediadors del 2017 ara s’han convertit en investidors. Després de quasi sis anys d’absència, aquests acordaires rebroten ufans i plens de solucions pontaerianes.
 
La quarta evidència empírica és que havent-hi el lideratge d’ERC poc o molt compromès els seus vots per Pedro Sánchez, els set vots de Junts per Catalunya seran claus. Per tant, o bé hi ha amnistia i autodeterminació, o hi haurà segones eleccions.
 
I per acabar amb les evidències, la cinquena: almenys sobre el paper, vivim en una democràcia parlamentària europea. Ningú té obligació de donar els seus vots si no és a canvi de la satisfacció de les seves demandes.
 
Repetir eleccions quan el candidat a la investidura no aconsegueix prou suports és una cosa prou normal, que a l’estat espanyol ja ha succeït un parell de cops i que per exemple a Israel va arribar a provocar quatre eleccions seguides no fa gaires anys.
 
A propòsit d'això, alguns diuen que molt bé, però que si no fem bondat vindrà el llop franquista (tot i que el llop ja controli jutges, fiscals, exèrcit, policia, cossos de l’estat i guàrdia civil no és poca cosa). I per això com hem de fer bondat, cal investir la guineu encara que no sigui gens de fiar.
 
Animal, la guineu (de nom mandra en occità), que el bestiari medieval català definia com una bèstia molt maliciosa e falsa que se solla tota, se’n va a un camp i es posa boca amunt perquè corbs i cornelles pensin que és morta e llavors obre la boca, (...) e en aquesta manera ella menja e es sadolla quan ha fam. De fet, un mètode quasi encara més efectiu i menys conflictiu que el del llop per assolir els mateixos objectius.
 
Per tot plegat l’independentisme no ha de fer-se embolics i perquè la pressió i els nervis canviïn de bàndol només cal mantenir-se en l’amnistia i l’autodeterminació com a condicions per la investidura. Sense idees addicionals que puguin obrir la porta al mercadeig ni als cants de sirena habituals que adormen els mariners abans d’occir-los.
 
Les pròximes setmanes i mesos els independentistes catalans hem de fer com la formiga que percaça e ajusta d’estiu perquè pusca viure en l’hivern. Sigui amb segones eleccions o l’acompliment dels mateixos objectius polítics. Que res ens distregui. A poc a poc i bona lletra. Ara, qui té pressa és qui vol ser investit.
 
PD. Les cites animalístiques les he extret del Bestiari Medieval, a cura de la Llucía Martin Pascual, i publicat per l’Editorial Barcino el 2022. És curt, però molt entretingut. Tota una capbussada a la mentalitat dels nostres antecessors. I un detall interessant, a diferència de bestiaris medievals d’altres països, el nostre comença amb la laboriosa formiga i no pas amb el lleó.