La imatge hipnotitzant del bombo lluent girant i la cantarella dels nenes i nenes de Sant Ildefons s'entrecreua amb les dades d'uns contagis que s'enfilen fins a quotes desconegudes fins ara. Les ampolles de cava d'una minoria tocada per la fortuna a la televisió contrasta amb les d'una majoria de famílies que, per segon any, encaren amb més o menys debat com redefineixen les festes. I les advertències de la comunitat científica i els epidemiòlegs esgargamellant-se en deixar clar que la vacunació redueix la gravetat, però no evita els contagis i que, per tant, cal tornar a l'escenari de les restriccions, topen amb els recels i resistències d'uns governants encarregats de vetllar per la salut física i mental de la ciutadania.

Sovint els responsables polítics situen en segon terme aquest deure per primar la conveniència política. Aquests dies s'ha fet evident. Amb la pandèmia rebentant des de fa quasi dos anys les costures del sistema sanitari i aprofundint la precarietat estructural de treballadors i famílies, en cap moment s'ha rebaixat la pugna partidista a l'hora de gestionar els estralls d'una triple crisi -sanitària, social i econòmica- sense precedents. És absurd entrar en una competició per qui pren més o menys mesures contundents. Assistim a una inflació dels mèrits autoatribuïts i com en nom d'aquesta causa se subhasten les conseqüències de l'impacte de la sisena onada sense situar en el centre les necessitats d'aquells que els voten.

La responsabilitat individual sota la batuta de la distància social i l'ús de la mascareta és clau en aquesta pandèmia, però també ho és la dels gestors públics a l'hora de no supeditar les decisions que es prenen per a la col·lectivitat al seu interès particular. I, a hores d'ara, amb un cicle electoral que arrencarà amb les eleccions de Castella i Lleó al febrer, amb una dreta que no dona treva al govern espanyol i un Pedro Sánchez lluny de les expectatives econòmiques de creixement de mesos enrere, prendre mesures implica pagar la factura de la impopularitat. Especialment, si no es pot -o no es vol- compensar els sectors que lògicament en sortiran perjudicats.

En aquesta pandèmia, decretar restriccions no hauria de ser ni un mèrit ni un demèrit ni una mena de sort o de dissort per a la població com en la rifa de Nadal, sinó fer el que sanitàriament pertoca. La pregunta que cal fer, en tot cas, és si durant aquests dos anys s'han fet tots els esforços per poder-se estalviar algunes restriccions o, en tot cas, tenir les eines per fer-hi front en millors circumstàncies. El reforç estructural del sistema sanitari i, en concret, de l'atenció primària que apuntava en Joan Serra Carné aquest dimarts és crucial, com ho és que s'incorpori el personal necessari per combatre l'altra pandèmia massa temps invisibilitzada, la de la salut mental. També el sistema de rastreig, que veus com l'investigador Salvador Macip apunten que no ha acabat de funcionar mai bé a Catalunya, l'accés als tests d'antígens, paradigma de com també es fa negoci a costa d'una epidèmia, la mobilització de recursos per compensar tancaments i limitacions de sectors econòmics, la promoció del teletreball o la inexistència de permisos remunerats per tenir cura dels fills en quarantena.

La cogovernança reivindicada des del terreny verbal ha estat sovint eufemisme per centrifugar la responsabilitat a l'hora de prendre mesures que tenen costos a tots els nivells, una acusació que ha estat bidireccional quan han vingut maldades. L'estat d'alarma es va acabar sense que el govern espanyol complís acords que van quedar per escrit amb partits com ERC i Ciutadans per reformar la llei de salut pública i garantir un paraigua legal que no deixi les mesures que prenen les autonomies a expenses dels seus respectius tribunals. Tribunals que una setmana prenen decisions pedagògiques i l'altra sanitàries perquè aquí, quan la política no és capaç de resoldre conflictes, tot acaba donant voltes en el bombo de la loteria judicial.