L’estat espanyol segueix convençut que el “desafío catalán” el pot guanyar mitjançant la força. La història els ha fet així (quin gran fet diferencial!) i ho veiem dia si i dia també, amb l’actuació sistemàtica del govern en funcions de Madrid, que impugna totes i cadascuna de les actuacions tant del Govern com del Parlament.

Aquesta actitud rep la benedicció també sistemàtica dels mitjans de comunicació estatals, evidentment del PP i de Ciudadanos i cal recordar-ho sempre, també del PSOE i dels seus delegats a Catalunya, és a dir el PSC, com acredita sempre que pot la diputada socialista Carme Chacón. Davant d’això el nostre Govern s’enfronta a una disjuntiva: respondre a través de la desobediència o anar trampejant les suspensions del Tribunal Constitucional amb maniobres de caire tècnic jurídic.

Considero que el recurs sistemàtic al TC per part de Rajoy i companyia té un bon punt de provocació, el cas recent de la suspensió del decret de creació de la conselleria d’Afers Exteriors és altament demostratiu; l’acció exterior és reconeguda com a competència de la Generalitat a l’Estatut d’Autonomia en diferents àmbits i tots els governs autonòmics espanyols duen a terme diferents polítiques en aquest àmbit, amb organismes creats al servei d’aquestes funcions. Com a provocació que és, per tant, cal mirar de no caure-hi.

Per altra banda tot té un límit. I així es preveu als propis acords entre Junts pel Si i CUP: la resolució aprovada pel Parlament de Catalunya ja preveia que: “Com a dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent, reitera que aquest Parlament i el procés de desconnexió democràtica no se supeditaran a les decisions de les institucions de l'estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, a qui considera deslegitimat i sense competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya votat prèviament pel poble en referèndum, entre d'altres.”

I encara més, en full de ruta proposat per Junts pel Si a la CUP en els tractes previs a l’acord de Govern, establia que “en el cas que l’estat espanyol, mitjançant decisions polítiques i/o jurídiques, bloquegi l’autogovern de Catalunya, el Govern i el Parlament procediran a la proclamació de la independència i a l’aprovació de la Llei de transitorietat jurídica”, llei aquesta que representa la denominació evolucionada de la declaració unilateral d’independència.

Els diversos escenaris estan previstos i tot i que aquesta referència al bloqueig de l’autogovern sembla preveure una possible aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola, suspenent alguna competència o potestat del Govern o del Parlament, hem de considerar també com a possibilitat certa l’inici d’un procés judicial penal contra el president del Govern de la Generalitat, els seus consellers, la presidenta i la mesa del Parlament i els seus diputats.

La Fiscalia de l’Estat, a instàncies del TC, està estudiant aquesta possibilitat en aquests moments i aviat tindrem novetats. Caldrà tenir el cap ben fred i identificar molt be si seguim en l’àmbit de les provocacions (com ara) o entrem en el dels atacs reals, com seria l’aplicació del 155 o la inhabilitació dels nostres representants. El camí està escrit, ara cal encertar el moment.