La internacionalització del conflicte català no comença amb l’anomenat procés. De fet, aquest conflicte està íntimament lligat a les relacions internacionals, atès que la pèrdua de les llibertats catalanes el 1714 es produeix en el marc d’un conflicte europeu. Les cancelleries europees anomenarien "El Cas dels Catalans" als debats i acords sobre Catalunya en les negociacions de la guerra de Successió, que es tanquen amb el Tractat d’Utrecht. En el tractat es confirma l’abandó del compromís d’Anglaterra de garantir les Constitucions de Catalunya, signat al Pacte de Gènova.

El 1945, en la conferència internacional que crea les Nacions Unides a San Francisco, la delegació als Estats Units del Consell Nacional Català de Londres, un organisme de l’exili, va intentar registrar una apel·lació titulada El Cas de Catalunya que reclamava justícia per a Catalunya. La petició demanava, entre altres coses, que li fos reconegut el seu estatus de nació, i el seu dret a decidir el seu futur polític en un plebiscit. L’apel·lació no fou admesa, amb l’argument que la conferència era exclusivament per a tractar temes organitzatius i no per abordar casos concrets. Del 1945 ençà, s’ha avançat molt en la construcció d’un sistema internacional de drets humans que té diversos mecanismes d’actuació i tribunals, tant a nivell de Nacions Unides, com d’institucions europees.

Avui tenim l’oportunitat de construir un Cas dels Catalans sòlid, que legitimi externament l’autodeterminació catalana, i que faciliti els processos de reconeixement internacional estatals, quan es plantegi una declaració d’independència efectiva. La sentència del Tribunal de Justícia de Luxemburg sobre les qüestions prejudicials plantejades pel Jutge Llarena en relació a les euroordres dels exiliats és una peça més en la construcció del Cas dels Catalans avui, és a dir el cas de l’autodeterminació i la independència de Catalunya en base al principi democràtic i a la “causa justa” per violació de drets fonamentals, que són formulacions més modernes d’aquest dret.

El jutge Llarena va cometre l’error de preguntar si l’informe del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de Nacions Unides era un element objectiu per justificar la denegació de l’entrega de Lluís Puig, tot denigrant-lo afirmant que aquest grup no havia estat creat en virtut del Dret Internacional. I la sentència li respon que entre els elements objectius en què s’ha de basar el tribunal belga hi ha els que provenen de resolucions judicials internacionals, com les sentències del TEDH d’Estrasburg i els informes elaborats pels òrgans del Consell d’Europa o del sistema de Nacions Unides, com el dictamen del Grup de Treball de Detencions Arbitràries. La plantofada a Llarena és enorme.

La sentència dona, doncs, valor a l’activitat de denúncia en organismes internacionals que l'independentisme ha fet aquests darrers cinc anys. En alguns casos, amb unitat i/o coordinació de tot l’independentisme polític i cívic, com és el cas del dictamen del Grup de Treball, l’examen periòdic universal de l’Estat espanyol a Nacions Unides o l’acció de denúncia del cas Pegasus. I en altres per l’impuls en solitari d’un partit o una entitat.
 
En aquest article, però, em centraré a explicar accions on el paper de l’ANC ha estat clau, ja sigui a nivell de finançament, d’impuls, o d’acció completa. En uns dies on la majoria d’opiniòcrates denigren l’Assemblea, o valoren en exclusiva la dels inicis, quan tot anava de cara i als partits els hi convenien les manifestacions, val la pena donar a conèixer la seva aportació en l’àmbit de la litigació estratègica internacional aquests darrers cinc anys gràcies a la feina de la seva comissió d’incidència internacional i el seu equip tècnic.

Crec que és bo que se sàpiga que el gruix del finançament de la denúncia de la presó preventiva dels presos polítics al Grup de Treball de Detencions Arbitràries de Nacions Unides va ser assumit al 50% per l’ANC i Òmnium. Que l’ANC va tenir un paper clau en la denúncia de les suspensions dels diputats del Parlament de Catalunya al Comitè de Drets Humans de Nacions Unides, i que ha tingut un paper clau en la comunicació recent de tres relators de Nacions Unides exigint a l’Estat espanyol que aturi l’espionatge amb Pegasus i que repari les víctimes.

La denúncia al Comitè de Drets Humans de Nacions Unides per vulneració de drets polítics amb la suspensió dels diputats del Parlament abans del judici, presentada a finals del 2018, va ser una proposta dels juristes Neus Torbisco i Nico Krisch que van batallar per convèncer els partits, amb el suport de l’Assemblea que es va oferir a finançar-la. La decisió del Comitè va arribar l’agost del 2022 i va ser un altre cop a l’Estat espanyol. El Comitè va dictaminar que Espanya havia violat els drets polítics dels diputats al Parlament. Va ser clau en la decisió del Comitè que es pogués acreditar que s’havien exhaurit els recursos interns.
Com que encara no hi havia sentència del Tribunal Constitucional pels recursos dels diputats, els advocats van utilitzar el rebuig del Tribunal Constitucional al recurs d’una trentena de persones d’un teixit molt ample i divers de la societat civil que va impulsar l’Assemblea. La suspensió dels diputats vulnerava el dret dels ciutadans a participar en els afers públics directament o per mitjà de representants lliurement escollits en eleccions per sufragi universal recollit a l’article 25 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides.

Més recentment ha arribat la comunicació de tres relators de Nacions Unides sobre el Catalangate per l’espionatge amb Pegasus. Aquesta comunicació acredita vulneracions de drets fonamentals -privacitat, dret de reunió i d’associació, i llibertat d’expressió-, destaca el perill de l’efecte dissuasori i que els afectats ho són com a membres del poble català. Aquesta resolució arriba en resposta a dues denúncies, una de les quals és la de l’ANC presentada conjuntament amb l’Organització de les Nacions i Pobles No Representats (UNPO). És una denúncia molt ben feta, que explica tots els drets vulnerats i destaca que la clau és la voluntat d’anorrear el dret d’autodeterminació.
                                                                                                                   
Aquests anys, el conjunt de l’independentisme ha après el funcionament de molts organismes internacionals i de tot l’entramat de mecanismes de defensa dels drets humans, i en una situació similar a la de l’octubre del 2017 ara es trobaria més ben preparat. Les accions que s’han fet amb resultat positiu, les resolucions i sentències que arribaran, i moltes més que es podrien plantejar, ajuden a acreditar la justícia de la causa catalana. No ens portaran, però, la independència. El dret d’autodeterminació existeix sobre el paper, però la seva aplicació és limitada, i majoritàriament s’exerceix i es conquereix per la via dels fets i no dels drets. És l’acció política aquí, i la legitimitat democràtica de majories determinades al Parlament de Catalunya, la que és determinant per assolir la independència. Però la construcció en paral·lel d’un Cas dels Catalans que acrediti la justícia de les nostres reivindicacions pot ser clau quan hi hagi els faits accomplis.