Cada vegada que el model d'immersió lingüística pateix un atac, ja sigui del govern espanyol de torn o bé de la justícia, una frase recorre l'arc parlamentari sobiranista: "El català a les aules no es toca". És un bon eslògan -els últims anys, de fet, han estat generosos en fórmules similars-, però episodis com el de Canet de Mar despullen fins a quin punt la Generalitat pateix per defensar les competències que li són pròpies. Ho ha admès el mateix conseller d'Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, que des de les portes del centre maresmenc on des d'aquest dijous s'hi comença a aplicar un 25% de castellà a un grup de P5 ha indicat que el Govern no té marge per forçar el contrari. Si el pols del 2017 va servir per evidenciar la fragilitat de l'autonomia, especialment quan va ser intervinguda, els últims anys exemplifiquen que les úniques victòries que pot exhibir la Generalitat passen per no retrocedir. Sense avenços en el procés i sense cap horitzó de millores en clau autonòmica, l'únic pla aparent és el de resistir. I això ja és una derrota.

El cas del català és flagrant. Que el Govern no pugui ser capaç de garantir el model d'immersió quan una família -una sola família- d'un centre s'empara en la doctrina del Tribunal Suprem sobre el castellà a les aules ja és simptomàtic. Que existeixin dificultats per definir com actuar en aquesta situació, amb la sensació que qualsevol desobediència caurà sobre els mestres i no sobre el Departament, explica bé els límits administratius -i polítics- de la Generalitat. La immersió, molt probablement, ja no és el model d'èxit de les primeres dècades de la seva aplicació, però si alguna cosa s'ha demostrat és que ni un sol alumne surt de l'escola sense dominar el castellà. No només per la tasca que es pugui fer a les aules, sinó també per un escosistema en què el català és la llengua minoritzada. Un simple passeig per qualsevol pati o entrada d'un centre del país, sigui de la comarca que sigui, permetrà entendre -demagògies, falsedats i interessos polítics al marge- que el castellà no està perseguit.

En el cas de Canet, com acostuma a passar, ha reforçat el relat d'un espanyolisme -majoritari, ja sigui en fons i forma- que juga a presentar el castellà -parlat per més de 500 milions de persones arreu del món- com una llengua discriminada, perseguida, que s'esvaeix entre els dits d'una dictadura lingüística perpetrada per la Generalitat. És un relat en el qual encaixen com un guant missatges desafortunats a les xarxes contra la família del menor maresmenc, o bé les "amenaces" i "assetjament" que denuncien les associacions habituals. Les mateixes que van callar quan Albert Rivera, el 2018, va assenyalar públicament nou mestres de Sant Andreu de la Barca als quals s'investigava per com havien tractat l'1-O a les aules. "La Fiscalia els investiga per delictes d'odi, però el govern espanyol no els obrirà expedient. Amb covardia mai es venç el nacionalisme", deia Rivera. El català, per descomptat, que sí que s'ha de combatre.

El problema, en el fons, no és tant que 80 famílies intentin subvertir el model des de dins, sinó que la Generalitat sigui incapaç de plantejar una resposta vàlida a un atac com aquest, apadrinat -per acció o per omissió- per part del govern espanyol. El carrusel d'aquests dies de ministres del PSOE carregant contra "l'assetjament" que viu la família del nen de P5 que ha motivat que el 25% de classes sigui en castellà no és gratuït: intenta presentar el Govern com a còmplice de comentaris -desafortunats- a la xarxa. Per tant, ara la Generalitat es troba en una tessitura especialment delicada: ha de condemnar aquest "assetjament" deixant clar que no és -ni molt menys- una tendència majoritària mentre busca la manera de protegir el català a les aules sense evidenciar que pretén saltar-se una sentència judicial. Tot plegat amanit amb el repte de no deixar els responsables de les escoles a la intempèrie i, també, de no volar els ponts amb el govern espanyol, a qui ERC fa costat al Congrés.

L'independentisme no es troba en una situació idònia per avançar posicions després d'anys de replegament i de repensament intern, però sí que hauria de fixar una sèrie de prioritats intocables. La llengua és una d'elles, vist el retrocés en l'ús i les amenaces latents -radiografiades en aquest especial de NacióDigital-, i constitueix una emergència inexcusable. El pitjor que podria passar a la generació política de l'1-O i als seus successors en els càrrecs institucionals és no trobar la tecla per mantenir vigent el vigor de la llengua. Una cosa és no haver estat capaços d'aconseguir i desplegar la independència -tothom, en el fons, sabia que no era qüestió de 18 mesos-, i l'altra seria no aturar les hemorràgies com les que exemplifiquen el cas de Canet. I contra això no només es tracta de fer manifestacions, sinó exhibir fortalesa institucional.