Aquesta mateixa setmana, l’exjutge Baltasar Garzón ha publicat un article a La Vanguardia per defensar-se de les acusacions rebudes en motiu del 25è aniversari de les detencions i les tortures de militants independentistes produïdes pocs dies abans de l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona. Abans que res, que un home com l’exjutge hagi de fer un article per justificar-se ja diu molt de com han canviat les coses al nostre país en aquest quart de segle. I això, sens dubte, és una victòria dels drets humans i de la dignitat de les persones.

Ara bé, dit això, en acabar de llegir les seves paraules, es fa evident, una vegada més, la sensació que el cinisme de Baltasar Garzón és, com a mínim, tan gran com la seva vanitat. Més enllà d’espolsar-se les culpes d’unes tortures que ara ja ell mateix reconeix obertament (una altra petita victòria), Garzón ens les presenta com a inevitables. I perquè? Doncs perquè alguns dels detinguts, sis segons ell, van ser condemnats per pertinença o col·laboració amb banda armada. Com si això donés patent de cors en un estat de dret per torturar fins a límits aberrants les desenes de persones detingudes. I, encara pitjor: a més d’inevitables, Garzón deixa entreveure que aquestes tortures també li eren impossibles d’investigar, una cosa que, a més de ser falsa, és miserable.

L’any 1995, l’enyorat Manuel Vázquez Montalban va escriure un article sobre la tortura a El País (un article que la línia editorial actual del diari no podria pair). En ell, Montalbán citava el testimoni d’un detingut que havia patit maltractaments dins d’una caserna barcelonina de la Guàrdia Civil i que, posteriorment, havia estat posat en llibertat sense càrrecs. Segons aquest testimoni, quan va passar a disposició judicial (és a dir, davant de Garzón) “i li va comunicar les vexacions que havia sofert, el superjutge no es va ni immutar”.

Just això és el que també explicaven els detinguts en aquella ràtzia del 1992. Allò que més els va sorprendre, i que molts d’ells han destacat, és que Garzón gairebé ni els va mirar a la cara mentre li relataven l’infern del qual acabaven de sortir després d’haver estat cinc dies incomunicats en casernes de la Guàrdia Civil. Ni els va mirar a la cara mentre li narraven com els havien aplicat la bossa, com els havien picat repetidament al cap amb una guia de telèfons, com els havien introduït el cap dins d’una banyera plena d’excrements, com els havien amenaçat amb una pistola a la boca...

Tot això i molt més va escoltar Garzón aquell 1992 abans de girar la vista cap a una altra banda i estampar la seva signatura sobre els testimonis dels detinguts, cosa que demostra que ho va sentir tot. Que ho va saber tot. 25 anys després d’aquells fets, Baltasar Garzón vol justificar allò que és injustificable. L’home que va fer detenir Pinochet, l’home que va voler esdevenir la imatge de la justícia universal, no va moure ni un dit per denunciar uns fets que s’havien fet evidents dins del seu despatx de l’Audiència Nacional. I va oblidar que la tortura és igualment repugnant, tingui lloc a Buenos Aires, a Santiago de Xile, a Guantànamo, a Abu Ghraib o a la Barcelona olímpica.