Avui a la secció de ràdio de l'Empar Moliner (us recomano molt la seva Dèria a la Tarda de Catalunya Ràdio), ella parlava del clatellot davant de les càmeres que ha propinat Floretino Perez a Martinez Almeida durant l'acte de celebració de l'Eurolliga de bàsquet que ha guanyat el Reial Madrid. Moliner parlava d'una relació amo esclau entre els dos personatges. És realment impactant com reflecteix la imatge aquesta relació. La submissió i riures còmplices de l'esclau versus el caciquisme de Florentino que no només l'interromp sinó que el toca físicament amb un gest humiliant. Se sap poderós, respectat i temut i se n'aprofita.

Davant la seva "dèria" jo he respost en directe a la vegada que reflexionava. Li he parlat de lideratge i li he parlat de "caps" com a responsables, no com a caps en situació de superioritat. Jo a la ràdio dirigeixo un projecte i un equip i no em considero la cap de l'equip de ràdio de la tarda, me'n considero la seva responsable. És en realitat una maledicció (per no dir "putada" en un diari respectable) la de ser el "cap". Vol dir que ets el responsable que les coses vagin bé, que tothom estigui a gust, que hi hagi un bon ambient a més de ser productius, competitius i barats (això últim sempre és aplaudit per totes les empreses -tot i això, ens hi resistim en la mesura del possible).

I un cop dit això, m'he posat a reflexionar sobre els models de lideratge. Moltes i molts dels qui m'esteu llegint segur que -com jo- heu patit models de lideratge opressius, basats en la por i sobretot que amaguen la mediocritat de qui els imposa -si amigues, amb el temps he vist que bàsicament era això. Cert és que està canviant, si més no als mitjans de comunicació. Els que hi tenim una -petitona- mà, si més no ho intentem amb totes les forces. Per sort van desapareixent els models de líder impositiu caducs i antics -n'hi ha que encara funcionen. Però també és cert que de vegades em costa molt confiar en aquesta manera de fer -per més que no ho podria fer de cap altra manera.

Predicar amb l'exemple, escoltar les necessitats, respectar, abraçar, mostrar-te humana, de vegades malauradament té la seva contrapartida. Has de tenir un equip humà molt equilibrat i capaç de valorar aquest tipus de model de lideratge perquè no se n'aprofitin -el clàssic "és tan bona gent que li prenen el pèl"-. Malauradament, m'entristeix que en segons quins entorns les persones amb aquest lideratge més carismàtico-respectuós -o això intentem- hem de defensar amb molta més energia el nostre model de lideratge i les nostres decisions. Tot sovint tenim/tenen (ja no sé en quina persona parlar per no pecar d'egocèntrica) la crisi de "la bona persona frontissa": bones persones que volem canviar models de lideratge que hem viscut, no reproduir-los, però que a la vegada hem mamat aquests comportaments tòxics i que malauradament hem vist que (per por) són realment efectius (quina pena). I és per aquesta frontissa, és a dir, venir d'un model i a cegues voler-ne implementar un altre, que ens és fàcil caure en el "soc idiota", "ser així obre portes que et qüestionin tota l'estona". O, el que és pitjor encara, quan has de decidir/liderar/respondre per un grup de persones en contra del pensament majoritari (és allí quan has de decidir perquè és la teva responsabilitat i és precisament aquí quan et paguen per fer-ho) que et poses -respectuosament- ferma i després estàs 12 h donant-hi voltes i autoavaluant la rectitud amb què has donat resposta a la situació. 

També influeix que a un dèspota maleducat li esperes reaccions dures i estúpides, però quan un responsable amable i permeable es planta, als qui també són "frontissa" els costa acceptar-ho. Ser el responsable és complicat, i més amb totes aquestes batalles internes amb un mateix, però només de veure el model de relació entre amos i servents que exemplifica Almeida amb Florentino no puc evitar somriure en pensar en les meves reunions de feina i estar-ne molt orgullosa.

Tot i patir quan et plantes o quan, per contra, sents que et prenen pel "pito del sereno", que et passi factura ser dialogant -amb les persones que no s'han deconstruït-, que costi marcar límits, que hagis de mostrar fermesa, però no imposició... prefereixo aquest mar de sensacions abans que generar en un equip el que cacics (vegeu Florentino) han generat en mi en el passat: por, dubtes, incertesa, fins i tot pànic. 

Per això i com que passem mínim vuit hores al dia a la feina, i al final tots ens hem de morir amb més o menys diners al banc, reconeixement, etc., em quedo amb el que fem del nostre dia a dia un món millor, amb persones que col·laborem, amb lideratges carismàtics a base de l'exemple i desterrem ser esclaus, però sobretot eliminem els amos cacics.