Un dels temes més recurrents entre les associacions empresarials i la premsa econòmica és la manca de mà d'obra. Tots els sectors se'n lamenten i competeixen, sense saber-ho, per trobar les persones que necessiten sense pensar que potser els candidats han optat per buscar empreses on els salaris són més alts o les condicions i ambient de treball més satisfactoris. El que ens costa pensar és que potser aquests candidats no existeixen, que no han nascut, que han abandonat els estudis o potser viuen en altres països i no poden venir a treballar amb nosaltres. Identifiquem bé la mancança, però col·lectivament no volem confrontar les causes i possibles remeis.
En l'àmbit demogràfic les dades no són bones, la població major de 65 anys ha passat de representar un 19% el 2013 a un 23% el 2023. També cal ressaltar que el 2013 teníem una taxa de fecunditat de l'1,42% front l'actual 1,21%. Les causes són múltiples, però cap govern ha tingut en la seva agenda una estratègia correctora, ni potenciar seriosament les escoles bressol, ni facilitar la conciliació personal i familiar buscant fórmules més flexibles, ni hi ha estratègies d'estímuls econòmics potents per promoure la natalitat. Aquest fenomen global, més accentuat a Catalunya, s'ha corregit de forma tàcita amb mà d'obra estrangera que avui dia ja frega el 20% de la població activa sobre una població immigrant establerta aquí del 16,5%.
La realitat expressada en xifres és evident, Catalunya necessita 100.000 nous treballadors a l'any per substituir l'actual força de treball i el 2021, per exemple, només van néixer 57.000 criatures al país. Ni l'arribada massiva de més de 5 milions d'immigrants en els darrers 15 anys fruit d'incomptables regularitzacions han pogut corregir aquesta tendència. Malauradament, aquest fenomen és europeu i compartit amb el primer món, el que canvia és que molts dels nostres companys europeus van fent els deures i nosaltres no.
El país arribarà als 8 milions d'habitants el 2033, un 33% més dels que érem el 1987 i ho farà amb persones nouvingudes d'altres països. El problema és que no tenim cap estratègia com a país per gestionar aquest fenomen migratori i restem passius a veure-les venir per anar apedaçant el model d'integració, sanitari, educatiu i cultural a diferència del que fan la resta de països europeus que, sense fer soroll, van seleccionant els països d'origen i perfils que millor s'adaptin a les seves necessitats. En definitiva, molts d'ells fa dècades que apliquen polítiques de selecció en origen intel·ligents establint centres de formació en els països emissors de mà d'obra i fent processos de selecció ajustats a la demanda de les empreses. A nosaltres aquesta afirmació ens pot sonar políticament incorrecta, però és una praxi institucionalment arrelada i socialment afavorida a molts països de la UE. Malauradament, els nostres sindicats continuen tancats amb aquesta praxi amb el raonament que no s'ha de ser proactiu buscant treballadors fora quan aquí en tenim a l'atur, però la realitat és que quan veus que et ve una manifestació de cara, t'has de posar al davant per mirar de conduir-la, ja que tens el risc, en cas de no fer-ho, que t'aixafi o vagi on com a societat, no ens interessa.
És evident que tenim molta feina a fer al país en paral·lel a desenvolupar un model de gestió migratòria i de fomentar estratègies baby friendly. En primer lloc, el que ens cal per poder fer bones polítiques públiques d'ocupació, és repensar els sistemes de registre de l'atur i com mesurem la mà d'obra disponible. Actualment, tant les dades de l'atur registrat com l'EPA no ens aporten la informació necessària de qualitat, ja que han esdevingut registres vinculats a determinats ajuts per part de les administracions que desfocalitzen l'objectiu primari d'identificació de necessitats reals ocupacionals. Dit en altres paraules, bastants dels registrats no tenen interès a entrar al mercat laboral perquè ho van fer per altres motius legítims però impropis.
Tenim una borsa de majors de 45 anys que han sortit del sistema laboral que subsisteix amb ajudes puntuals i en l'economia submergida. No podem deixar enrere una part important del nostre potencial laboral per qüestió d'abandonament, d'edat i de qualificació. Per dignitat personal i per necessitat de l'economia cal recuperar-los amb programes d'orientació i formació continuada generant programes de qualificació i certificació professional per reintroduir-los al sistema laboral.
Un dels reptes de l'ensenyament continuarà essent la integració escolar dels nens i nenes que ens vindran de l'estranger en un nombre molt important, els canvis en els models d'acollida, el canvi de metodologies educatives més adaptades a la realitat visual i digital d'aprenentatge dels nostres infants. Necessitem tornar-nos més aristotèlics i recuperar el “learning by doing” des de ben joves, integrar formació i treball com a mètode d'aprenentatge i de prendre consciència del propòsit del qual estudiem i ajustar el marc laboral per fer-ho possible des dels 14 anys. Hem pogut passar d'una taxa d'abandonament escolar del 23,5% fa una dècada a una del 17,4%, encara molt lluny de la mitjana europea del 10%, però estem en el camí i ho aconseguirem si com a societat ajustem totes les palanques d'integració i aprenentatge recuperant l'ascensor social perdut. Fem els nostres deures, donem-los un marc de possibilitats i de creixement personal integral i segur que ells faran la resta.
En l'àmbit demogràfic les dades no són bones, la població major de 65 anys ha passat de representar un 19% el 2013 a un 23% el 2023. També cal ressaltar que el 2013 teníem una taxa de fecunditat de l'1,42% front l'actual 1,21%. Les causes són múltiples, però cap govern ha tingut en la seva agenda una estratègia correctora, ni potenciar seriosament les escoles bressol, ni facilitar la conciliació personal i familiar buscant fórmules més flexibles, ni hi ha estratègies d'estímuls econòmics potents per promoure la natalitat. Aquest fenomen global, més accentuat a Catalunya, s'ha corregit de forma tàcita amb mà d'obra estrangera que avui dia ja frega el 20% de la població activa sobre una població immigrant establerta aquí del 16,5%.
La realitat expressada en xifres és evident, Catalunya necessita 100.000 nous treballadors a l'any per substituir l'actual força de treball i el 2021, per exemple, només van néixer 57.000 criatures al país. Ni l'arribada massiva de més de 5 milions d'immigrants en els darrers 15 anys fruit d'incomptables regularitzacions han pogut corregir aquesta tendència. Malauradament, aquest fenomen és europeu i compartit amb el primer món, el que canvia és que molts dels nostres companys europeus van fent els deures i nosaltres no.
El país arribarà als 8 milions d'habitants el 2033, un 33% més dels que érem el 1987 i ho farà amb persones nouvingudes d'altres països. El problema és que no tenim cap estratègia com a país per gestionar aquest fenomen migratori i restem passius a veure-les venir per anar apedaçant el model d'integració, sanitari, educatiu i cultural a diferència del que fan la resta de països europeus que, sense fer soroll, van seleccionant els països d'origen i perfils que millor s'adaptin a les seves necessitats. En definitiva, molts d'ells fa dècades que apliquen polítiques de selecció en origen intel·ligents establint centres de formació en els països emissors de mà d'obra i fent processos de selecció ajustats a la demanda de les empreses. A nosaltres aquesta afirmació ens pot sonar políticament incorrecta, però és una praxi institucionalment arrelada i socialment afavorida a molts països de la UE. Malauradament, els nostres sindicats continuen tancats amb aquesta praxi amb el raonament que no s'ha de ser proactiu buscant treballadors fora quan aquí en tenim a l'atur, però la realitat és que quan veus que et ve una manifestació de cara, t'has de posar al davant per mirar de conduir-la, ja que tens el risc, en cas de no fer-ho, que t'aixafi o vagi on com a societat, no ens interessa.
És evident que tenim molta feina a fer al país en paral·lel a desenvolupar un model de gestió migratòria i de fomentar estratègies baby friendly. En primer lloc, el que ens cal per poder fer bones polítiques públiques d'ocupació, és repensar els sistemes de registre de l'atur i com mesurem la mà d'obra disponible. Actualment, tant les dades de l'atur registrat com l'EPA no ens aporten la informació necessària de qualitat, ja que han esdevingut registres vinculats a determinats ajuts per part de les administracions que desfocalitzen l'objectiu primari d'identificació de necessitats reals ocupacionals. Dit en altres paraules, bastants dels registrats no tenen interès a entrar al mercat laboral perquè ho van fer per altres motius legítims però impropis.
Tenim una borsa de majors de 45 anys que han sortit del sistema laboral que subsisteix amb ajudes puntuals i en l'economia submergida. No podem deixar enrere una part important del nostre potencial laboral per qüestió d'abandonament, d'edat i de qualificació. Per dignitat personal i per necessitat de l'economia cal recuperar-los amb programes d'orientació i formació continuada generant programes de qualificació i certificació professional per reintroduir-los al sistema laboral.
Un dels reptes de l'ensenyament continuarà essent la integració escolar dels nens i nenes que ens vindran de l'estranger en un nombre molt important, els canvis en els models d'acollida, el canvi de metodologies educatives més adaptades a la realitat visual i digital d'aprenentatge dels nostres infants. Necessitem tornar-nos més aristotèlics i recuperar el “learning by doing” des de ben joves, integrar formació i treball com a mètode d'aprenentatge i de prendre consciència del propòsit del qual estudiem i ajustar el marc laboral per fer-ho possible des dels 14 anys. Hem pogut passar d'una taxa d'abandonament escolar del 23,5% fa una dècada a una del 17,4%, encara molt lluny de la mitjana europea del 10%, però estem en el camí i ho aconseguirem si com a societat ajustem totes les palanques d'integració i aprenentatge recuperant l'ascensor social perdut. Fem els nostres deures, donem-los un marc de possibilitats i de creixement personal integral i segur que ells faran la resta.