Visca les comèdies romàntiques. Aquest és el meu punt de partida. Així evitarem malentesos o desenganys. Parteixo d'aquí perquè crec que hem de fer públic el nostre amor per a la comèdia romàntica. Addictes a la rom-com, manifesteu-vos. Dic això perquè la comèdia romàntica (rom-com, com l'anomenem els fervents defensors i pretesos especialistes en el gènere) ha estat històricament injuriada, crec, injustament. Avui sóc vinguda a reivindicar la comèdia romàntica.

El gènere sovint és criticat -entre moltes altres coses- per la seva previsibilitat, pels codis simplistes que utilitza, per exemple per la presentació dels seus personatges. Analitzem-ne l'estructura. L'encontre: els protagonistes es coneixen sempre per un equívoc o accident, el desencadenant d'aquesta fortuïta trobada. L'embolic: el desencadenant de les peripècies és un malentès que impedeix la unió dels personatges. Anades i vingudes al voltant d'aquest malentès (que sovint es resoldria parlant-ne directament -sé que sona absurd-). La resolució: el final o la culminació sempre arriba amb una declaració pública d'amor (en un escenari o en un centre comercial plagat de gent, sovint amb micròfon) o bé amb una corredissa cap a l'aeroport per impedir un viatge que separarà els amants per sempre (podem canviar l'escena de l'aeroport per la interrupció d'una cerimònia nupcial).

D'acord; simple, estructural, previsible. Però no ho són moltes de les trames que observem en molts d'altres gèneres? No són tot plegat convencions de cadascun dels gèneres? En l'acció o aventura, ja sabem que per moltes voltes que doni l'argument el noi/noia de la pel·lícula acabarà salvant la terra de l'asteroide, sacrificant l'amic simpàtic o pater família, etc. Què són les convencions? Per què ens agraden? Doncs amigues, ens agraden perquè ens donen sensació de control. La previsibilitat ens fa sentir "a casa" i ens fa sentir bé. "Puc gaudir d'aquest relat que em dona el plaer que les coses -a diferència de la meva vida real- sortiran bé". El secret de les rom-coms és que funcionen precisament per la convenció, per la sensació de trepitjar terreny conegut. En moments d'incertesa, posem per exemple un autònom que ha passat dos anys en pandèmia, que ara no sap fins on arribarà la inflació ni els tipus d'interès, crec que aprecia fortament "saber ben bé del cert com acabarà alguna cosa". 

Les rom-coms ens donen la dosi de seguretat que no tenen les nostres vides. I encara dic més: ens fan creure que tot és possible, que existeix la màgia, especialment en una època molt determinada de l'any. I aquí entro a reivindicar un subgènere dins del gènere... la comèdia romàntica nadalenca. "Oh mamma!" Si no sou amants de l'olor d'avet moll, la canyella, el gingebre o del brou casolà amb escudella ja podeu deixar de llegir.

Les comèdies romàntiques nadalenques aporten un plus de confort al ja de per sí confortable gènere de la rom-com. Des que el primer frame es clava a la retina (ja amb uns picarols de fons i uns flocs de neu incipients que tenyeixen els títols de crèdit) ja sabem que allò acabarà bé i mentre gaudiré de 120 minuts de l'olor de llenya de llar de foc d'una noia que coneix una persona misteriosa però patosa, que treballa en una llibreria i paga un pis de 300 m2 amb un sou de llibreter i artista de cap de setmana. Sí, ja ho sabem els fans de les rom-coms que la vida no és així, no som pas estúpids, però de tant en tant ens volem alienar i creure que som dins de la ficció. De la mateixa manera que un fan del futbol no perd la vida en una final de Champions, però viu aquella final a fons, nosaltres sabem que la vida no és com les rom-coms, però ens agrada viure la fantasia, una hora almenys.

Certament, és un gènere naïf i sovint titllat d'americanada tot i que un dels seus màxims exponents actuals és Love Actually, que precisament és anglesa, però heu de saber que el gènere com un bon Jaume I està arribant també a casa nostra. Avui precisament, s'estrena una sèrie adaptació de l'obra teatral, Smiley, de Guillem Clua a Netflix. 8 capítols de llums grogues i pampallugants, que ens arrelen a l'última vegada que ens vam enamorar. Una trama principal previsible (com ens agrada) i deliciosa, banyada i entrecreuada amb altres subtrames amoroses i delicades que delectarà els amants del gènere. Una sèrie adictiva que a més a més segueix el rastre de la modernització de la rom-com que va evolucionant (per sort) i incloent diferents models de parella (fugint de l'heterosexual normatiu per exemple) com ho fan La estación de la felicidad (Netflix) o Soltero hasta navidad (Netflix).

En fi, que recomano que ens traiem les cotilles i gaudim d'aquest mes de desembre i les seves comèdies romàntiques. Gaudim de les convencions convenientment tranquil·litzadores que ens ofereix el gènere. No podem estar sempre mirant Kurosawa. I mentre trieu peli a l'hora de sopar, poseu-vos Michael Bublé especial nadales i engoliu sopa de carabassa acompanyats d'una espelma de vainilla. Pack complet. Tòpic pel·liculero? Sí. I el bé que ens cau, què?