Potser avui encara hi ha qui es pensa que un nou intent de cop d’estat a l’Estat espanyol passa per un bigoti antiquat i exuberant; un tricorni sorgit d’un esperpent de Valle-Inclán en connexió amb un capità general tronat que es pronuncia i ocupa València; i un "elefant blanc", que no era altre que un general ultrareligiós i profundament conservador, expreceptor i exsecretari de la Casa Reial d’un rei dubitatiu i sense gaires conviccions democràtiques, excepte si està en joc no la Corona sinó la seva Corona. Nomenat per un dictador feixista i missaire, que dormia amb la mà incorrupta de Santa Teresa, que havia guanyat una guerra civil i imposat una dictadura criminal durant quatre dècades. S’equivoca qui s’imagina així un nou intent de cop d’estat. Com igualment erren els que somniem amb una insurrecció de l’exèrcit a l’estil del juliol del 1936.
Avui tot és més sofisticat i menys grandiloqüent. N’hi ha prou amb controlar determinats sectors de les forces de seguretat, dels mitjans de comunicació i del poder judicial, on sempre es troben individus disposats a fer un pas endavant per Espanya, per donar un cop de mà a l’extrema dreta i per castigar qualsevol vel·leïtat independentista, liberal o d’esquerres. No cal, doncs, controlar la totalitat d’aquests col·lectius, perquè la majoria dels seus membres ciutadans que no participen d’aquestes inquietuds colpistes. Es tracta de coordinar i orientar les diverses peces del Deep State en una mateixa direcció per minar el poder legítimament i democràtica escollit o per dur a terme operacions que en un Estat democràtic no haurien de tenir cabuda, ja sigui el terrorisme d’Estat (els GAL a la dècada dels vuitanta del segle passat) o accions d’espionatge (Pegasus), d’assetjaments mediàtics i processos de lawfare contra els adversaris polítics.
"El que pueda hacer, que haga". Tot plegat amb l’objectiu de preparar les condicions idònies per provocar una crisi de govern que permeti prendre el poder quan no es pot guanyar a les urnes en condicions normals. En aquests processos, dels quals Donald Trump va donar la pauta ara fa mitja dècada, val tot, intoxicacions amb fake news de tota mena, pràctiques d’assetjament judicial i mediàtiques promogudes per sindicats fantasmes, sense militants ni delegats sindicals però sí dirigents antics militants de Fuerza Nueva, o per organitzacions ultracatòliques extremistes d’ultradreta.
No cal ser molt espavilat per veure que és obvi que avui hi ha una ofensiva política-mediàtica-judicial contra el PSOE a qui se li multipliquen les denúncies per corrupció (veritables o falses), com en un passat molt recent es va fer amb els polítics independentistes amb el silenci llavors còmplice dels dirigents socialistes que, fins i tot, van donar suport a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola contra el govern legítim de Catalunya quan Pedro Sánchez ja era secretari general del PSOE. Només el president José Montilla va actuar amb prou dignitat per a absentar-se de la Cambra del Senat en el moment de la votació. També és cert que el PSOE està donant motius més que sobrats per algunes d’aquestes acusacions: dos secretaris d’organització consecutius acusats de corrupció i un d’ells exministre condemnat ja a 24 anys de presó no són la millor carta de presentació.
Entre parèntesis, resulta vergonyós que, sense entrar a considerar la gravetat de la condemna perquè la corrupció d’un servidor públic mereix una condemna exemplar, el corruptor, l’empresari Víctor Aldama, no només no trepitjarà la presó sinó que ni tan sols ha estat obligat a retornar les comissions rebudes. Més vergonyós encara que l’ex fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, hagi estat condemnat per revelació de secrets de la instrucció sobre Alberto González Amador (parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid Isabel Díaz Ayuso) d’acord amb un conjunt de proves indiciàries i, en canvi, el judici oral de l’acusat confés d’haver defraudat a Hisenda encara no té data.
Tampoc deixa en molt bon lloc a la justícia espanyola que un jutge, que denota una obsessió malaltissa amb l’esposa del president del govern, porti dos anys -i pel que sembla sense límit de temps- amb una investigació prospectiva contra Begoña Gómez i apliqui unes mesures cautelars fora de tota lògica. Això no exclou altres situacions que hi ha damunt de la taula en què podria haver-hi greus responsabilitats penals per part de responsables polítics del PSOE, com els casos de Leire Díez, de Santos Cerdán i, ai las!, de l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero, perquè la majoria dels mortals no rebem del rei de l’Aràbia Saudita obsequis d’un valor incalculable.
Bé, l’emèrit sí, perquè, segons les seves memòries, el rei Hussein de Jordània li va reglar la residència de La Mareta (Lanzarote), que va cedir al Patrimoni Nacional per no poder pagar els impostos, ves per on!, també revela altres regals de gran valor i probablement cobrament de comissions i l’existència de comptes dubtosos a Suïssa. Però ja se sap que el rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat (art.56.3 de la Constitució espanyola), els presidents del govern no, i allò de les joies de Zapatero, si no ho pot justificar, fa lleig. En tots els casos caldrà veure, però, que hi ha de cert i que de lawfare i de construcció mediàtica.
Tanmateix, atesos els antecedents viscuts a la política catalana, com l’operació que va acabar amb les possibilitats de Xavier Trias de renovar l’alcaldia de Barcelona el 2015 i el fet que, malgrat la llei d’amnistia, que el Tribunal Suprem es nega a aplicar, encara hi ha polítics catalans a l’exili o inhabilitats. I encara més, tenint en compte el context mundial de desplaçament del discurs polític i els resultats electorals cap a l’extrema dreta, la xenofòbia i el supremacisme populista, sembla poc més que suïcida que Pedro Sánchez i el Comitè Federal del PSOE ho fiïn tot a la seva capacitat de resiliència política, perquè en aquest cas «resistir és vèncer!», com tampoc ho va ser malauradament en circumstàncies molt més dramàtiques el 1939.
El socialisme espanyol ha d’entendre que hi ha una cinquena columna interna (Felipe González, Emiliano García-Page...) i que ja té les eleccions legislatives perdudes davant d’una dreta i una extrema dreta desbocada i un Junts que, a voltes, sembla fora de joc i pot votar amb el PP i Vox com ho ha fet amb la moció per exigir que Sánchez dimiteixi o se sotmeti a una qüestió de confiança. No hi ha dubte del nivell de deteriorament del govern socialista ni del cop d’estat de llarga durada com ens explicava en aquestes mateixes pàgines l’Enric Marín el passat dissabte. Ja fa temps que està en marxa tot i que els seus impulsors intel·lectuals no ocupen les primeres pàgines dels mitjans de comunicació que deixen per a un insuls de poques llums i un pinxo de barri nostàlgic del franquisme.
Només la resiliència no ho aturarà. El primer que cal assumir és que l’Estat espanyol és un Estat liberal fallit incapaç de reconèixer la seva pluralitat nacional. Fa anys, el bo de l’Hilari Raguer va escriure un llibre que va titular Ser independentista no és cap pecat (2012), avui, ser demòcrata o progressista vol dir també fer polítiques reals a favor dels ciutadans més desvalguts i contra les desigualtats i acceptar el dret a decidir dels ciutadans de les diverses nacions que l’extrema dreta i el jacobinisme d’alguns dirigents socialistes voldrien anorrear.
Per si sola, la resiliència, no evitarà el desastre de la "prioritat nacional", que comença per excloure dels serveis bàsics als immigrants i que, progressivament, afectarà a tots aquells que no són "bons espanyols". No oblidem que darrere d’aquest Deep State colpista batega una concepció de l’Estat i de la unitat d’Espanya, que exclou el dret a decidir i a tots aquells que no "se senten espanyols" o que tenen inclinacions -desviacions en dirien ells- d’esquerres, progressistes o simplement demòcrates.