El cost de fer política

05 de juny de 2011
A banda que la banca no li deixa diners, que la burocràcia l’asfixia, que la fiscalitat el massacra i que la reforma laboral necessària (i necessàriament cruel) mai arriba, algú que en aquest país es vulgui dedicar de veritat a fer empresa (no a explotar, no a especular, no a fer veure que sap l’ofici quan no té ni idea), què més li pot passar? Doncs que treballi per a un ajuntament, faci la feina i el consistori passi de pagar-li. Amb aquesta última clatellada es completa la radiografia dels cadàvers que han compel·lit el nostre jovent més espavilat a optar entre fer oposicions o emigrar.

Hem rebut aquests dies la bona notícia que el Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia ha declarat un alcalde responsable personal del deute que el seu ajuntament acumulava des de feia una dècada envers un empresari que, imagino desesperat i fart, va decidir tirar pel camí del mig i anar contra qui en una empresa seria el seu administrador. L’imagino pensant que, si en una mercantil privada l’administrador respon de la seva gestió i fins i tot pot anar a presó en cas de fallida, per què no hauria de passar el mateix a nivell públic.

Emulant el processament que fa uns mesos es va endegar contra el primer ministre islandès per la fallida total de les finances del país, ara a Andalusia s’ha obert una via a l’esperança que la gestió política pugui incorporar alguna responsabilitat més del que sempre es diu sobre la possibilitat de treure’ls del càrrec a cop d’elecció. Sols en el moment en què els que hi participin sàpiguen que són directament responsables de les seves accions com ho és tothom, serà més transparent, compartida, assessorada i seriosa la direcció política de la gestió pública.

Tanmateix, i a banda del complicat tema de qui i com es pot posar límit a l’endeutament públic, aquesta responsabilitat pot allunyar encara més dels càrrecs polítics a això que anomenem “els millors”; tot i que, de tant en tant, penso si realment són bons aquells que volen continuar manant des de la rebotiga una política que sols critiquen quan no els beneficia de molt a prop.