Ja en la meva infantesa el nom de Joan B. Culla era conegut a casa, com a tantes altres llars de Catalunya, per les seves facetes d’historiador, divulgador i analista polític amb llibres, articles i un gran nombre de contribucions a ràdio i televisió. Com a adolescent interessat en aquests camps havia llegit amb atenció les seves obres sobre partits polítics catalans i, sobretot, l’Israel, el somni i la tragèdia (La Campana, 2004), que va contribuir a la meva decisió d’especialitzar-me professionalment en la geopolítica de l’Orient Mitjà. A mesura que en els anys següents l’aprofundiment en els estudis d’Història m’aproximava a aquests temes, va sorprendre’m trobar en àmbits tan diversos com les guerres carlines, el lerrouxisme, el sionisme o la política balcànica, contribucions significatives del professor Culla, sempre plenes de rigor i coneixement.
Només l’octubre de 2016 vaig contactar personalment amb ell per primer cop, com a estudiant de màster, per demanar-li que em portés el treball final d’estudis, que amb el temps va convertir-se en la tesi doctoral que va introduir-me a la vida acadèmica. Des d’aleshores, hem mantingut una relació professional constant, amb classes i cursos conjunts i també projectes editorials que hem investigat i redactat a quatre mans. Aquesta experiència privilegiada m’ha familiaritzat amb la seva manera de treballar, detallista per no oblidar-se cap particularitat en la documentació d’un arxiu, planera per divulgar coses complexes al públic no especialitzat, apassionada perquè per a en Joan B. Culla la història era molt més que una dedicació professional, era una vocació entorn de la qual girava la seva vida.
Salta a la vista que en Culla ha estat un intel·lectual de primer nivell que ha deixat una empremta profunda en el panorama periodístic i historiogràfic de Catalunya. Professor a la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1977, per les seves mans han passat alguns dels millors professionals d’aquests àmbits que tenim al país, i molts d’ells han fet saber que les seves classes els havien marcat, tant per la profunditat i utilitat dels coneixements que s’hi donaven, com per la capacitat d’inspirar i transmetre aquesta passió per la història, per la investigació, per la veritat i la feina ben feta. Des del programa Segle XX fins a les tertúlies matinals, des de les conferències a la universitat fins a les llargues entrevistes concedides aquí al Nació, les seves col·laboracions eren sempre profundes i reflexives, iròniques i sàvies. Que els seus llibres continuïn sent referències bibliogràfiques ineludibles en els respectius àmbits 10, 20 i fins 30 anys després d’haver-se escrit, demostren la talla i l’excepcionalitat de l’historiador que aquest dimecres ens ha deixat.
Joan B. Culla tenia fama de polemista —pendenciero, com deia ell— i això feia que alguns alumnes i companys de feina, a primer cop d’ull, deduïssin que tenia un caràcter sever o difícil. Res més lluny de la realitat. Com a expert que coneixia amb una profunditat inusual els temes dels quals parlava, tenia opinions fermes i les expressava sense embuts. Sabia que el diàleg i l’intercanvi d’idees eren la manera d’augmentar la ciència i d’arribar a la veritat, i exposava les seves de manera reflexionada i ponderada, sempre obert a modificar-les en funció del que aportés l’interlocutor. L’he vist en moltes tertúlies amb gent de qui discrepava ideològicament, però a qui unia un gran respecte intel·lectual i un amor al coneixement. Justament la franquesa i claredat que el caracteritzaven li permetien sostenir aquestes relacions de confiança mútua, perquè tothom sabia què pensava i la sinceritat de l’estima i de l’afecte que transmetia. Va reconfortar-me veure tanta gent de diversos àmbits ideològics i camps de coneixement, reunida el 21 de setembre per retre-li un homenatge tan sentit que demostrava l’adhesió que generava la seva obra i la seva persona.
L’obra és i seguirà amb nosaltres durant molt de temps com a bibliografia de fons d’armari de les noves generacions d’historiadors i, en general, de tothom qui aspiri a conèixer les implicacions del passat en els problemes sociopolítics que afrontem dins i fora del país. Quant a la persona, he vist l’atenció i cura amb què atenia totes les consultes que se li feien, vinguessin de qui vinguessin, i en especial com tutoritzava els treballs de fi de carrera i les tesis doctorals. Sempre era allà per respondre qualsevol dubte, per suggerir millores, per aportar bibliografia, arxius i contactes que milloressin l’esborrany. Era una tasca que només pot fer algú amb un coneixement profund, sí, però també amb una disposició desinteressada a dedicar temps i recursos a la formació de nou talent, a compartir el que sabia, a treure el millor de la gent que treballava amb ell.
L’altruisme i la fortalesa d’esperit que l’han caracteritzat s’han posat de manifest més vivament encara en aquest darrer any i mig de malaltia. Malgrat un pronòstic desfavorable, un tractament dur i una agonia llarga, en Culla ha acceptat la situació amb enteresa i dignitat infinites. En les nostres converses continuava essent el treballador infatigable, el savi curiós que seguia les meves lectures i que em compartia reflexions sobre mil temes —les obres de l'historiador francès Gérard Prunier sobre la guerra del Congo, la visió de Burruel sobre l’impacte del filòsof Moses Mendelssohn a la Il·lustració jueva...— que ampliaven els meus escenaris i em feien un historiador millor. També patia, és clar, però patia per nosaltres, els familiars i amics, que havíem de viure aquests moments durs, i pels seus alumnes, que tenia la sensació d’estar abandonant pel fet d’haver agafat una baixa laboral... la segona en tota la seva carrera. “No patiu per mi”, ens deia. "Jo la meva vida ja l’he viscuda i ha estat molt afortunada”. Posar els altres per davant d’ell mateix fins i tot en els seus últims dies descriu la persona que era tant com la pau interior amb què ha afrontat el darrer viatge en resumeix el caràcter.
En Joan B. Culla ha estat un referent per a mi, un savi que m’ha guiat, que s’ha preocupat desinteressadament per la meva formació, que m’ha obert les portes de casa seva i de la gran biblioteca-arxiu que conté, que m’ha estimulat a saber-ne més i a plasmar millor les idees, que m’ha ensenyat amb l’exemple les claus del meu ofici, el d’historiador. Són molts els alumnes que han passat per les seves classes i que, en un grau o altre, s’han vist beneficiats pel seu magisteri, generositat i talent. Les circumstàncies han fet que pogués treballar al seu costat durant més anys i amb més intensitat que molts d’altres, i aquesta sort m'impulsa a transmetre ara el meu agraïment als quatre vents, des de l’orgull de poder dir que ha estat el meu mestre.
Només l’octubre de 2016 vaig contactar personalment amb ell per primer cop, com a estudiant de màster, per demanar-li que em portés el treball final d’estudis, que amb el temps va convertir-se en la tesi doctoral que va introduir-me a la vida acadèmica. Des d’aleshores, hem mantingut una relació professional constant, amb classes i cursos conjunts i també projectes editorials que hem investigat i redactat a quatre mans. Aquesta experiència privilegiada m’ha familiaritzat amb la seva manera de treballar, detallista per no oblidar-se cap particularitat en la documentació d’un arxiu, planera per divulgar coses complexes al públic no especialitzat, apassionada perquè per a en Joan B. Culla la història era molt més que una dedicació professional, era una vocació entorn de la qual girava la seva vida.
Salta a la vista que en Culla ha estat un intel·lectual de primer nivell que ha deixat una empremta profunda en el panorama periodístic i historiogràfic de Catalunya. Professor a la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1977, per les seves mans han passat alguns dels millors professionals d’aquests àmbits que tenim al país, i molts d’ells han fet saber que les seves classes els havien marcat, tant per la profunditat i utilitat dels coneixements que s’hi donaven, com per la capacitat d’inspirar i transmetre aquesta passió per la història, per la investigació, per la veritat i la feina ben feta. Des del programa Segle XX fins a les tertúlies matinals, des de les conferències a la universitat fins a les llargues entrevistes concedides aquí al Nació, les seves col·laboracions eren sempre profundes i reflexives, iròniques i sàvies. Que els seus llibres continuïn sent referències bibliogràfiques ineludibles en els respectius àmbits 10, 20 i fins 30 anys després d’haver-se escrit, demostren la talla i l’excepcionalitat de l’historiador que aquest dimecres ens ha deixat.
Joan B. Culla tenia fama de polemista —pendenciero, com deia ell— i això feia que alguns alumnes i companys de feina, a primer cop d’ull, deduïssin que tenia un caràcter sever o difícil. Res més lluny de la realitat. Com a expert que coneixia amb una profunditat inusual els temes dels quals parlava, tenia opinions fermes i les expressava sense embuts. Sabia que el diàleg i l’intercanvi d’idees eren la manera d’augmentar la ciència i d’arribar a la veritat, i exposava les seves de manera reflexionada i ponderada, sempre obert a modificar-les en funció del que aportés l’interlocutor. L’he vist en moltes tertúlies amb gent de qui discrepava ideològicament, però a qui unia un gran respecte intel·lectual i un amor al coneixement. Justament la franquesa i claredat que el caracteritzaven li permetien sostenir aquestes relacions de confiança mútua, perquè tothom sabia què pensava i la sinceritat de l’estima i de l’afecte que transmetia. Va reconfortar-me veure tanta gent de diversos àmbits ideològics i camps de coneixement, reunida el 21 de setembre per retre-li un homenatge tan sentit que demostrava l’adhesió que generava la seva obra i la seva persona.
L’obra és i seguirà amb nosaltres durant molt de temps com a bibliografia de fons d’armari de les noves generacions d’historiadors i, en general, de tothom qui aspiri a conèixer les implicacions del passat en els problemes sociopolítics que afrontem dins i fora del país. Quant a la persona, he vist l’atenció i cura amb què atenia totes les consultes que se li feien, vinguessin de qui vinguessin, i en especial com tutoritzava els treballs de fi de carrera i les tesis doctorals. Sempre era allà per respondre qualsevol dubte, per suggerir millores, per aportar bibliografia, arxius i contactes que milloressin l’esborrany. Era una tasca que només pot fer algú amb un coneixement profund, sí, però també amb una disposició desinteressada a dedicar temps i recursos a la formació de nou talent, a compartir el que sabia, a treure el millor de la gent que treballava amb ell.
L’altruisme i la fortalesa d’esperit que l’han caracteritzat s’han posat de manifest més vivament encara en aquest darrer any i mig de malaltia. Malgrat un pronòstic desfavorable, un tractament dur i una agonia llarga, en Culla ha acceptat la situació amb enteresa i dignitat infinites. En les nostres converses continuava essent el treballador infatigable, el savi curiós que seguia les meves lectures i que em compartia reflexions sobre mil temes —les obres de l'historiador francès Gérard Prunier sobre la guerra del Congo, la visió de Burruel sobre l’impacte del filòsof Moses Mendelssohn a la Il·lustració jueva...— que ampliaven els meus escenaris i em feien un historiador millor. També patia, és clar, però patia per nosaltres, els familiars i amics, que havíem de viure aquests moments durs, i pels seus alumnes, que tenia la sensació d’estar abandonant pel fet d’haver agafat una baixa laboral... la segona en tota la seva carrera. “No patiu per mi”, ens deia. "Jo la meva vida ja l’he viscuda i ha estat molt afortunada”. Posar els altres per davant d’ell mateix fins i tot en els seus últims dies descriu la persona que era tant com la pau interior amb què ha afrontat el darrer viatge en resumeix el caràcter.
En Joan B. Culla ha estat un referent per a mi, un savi que m’ha guiat, que s’ha preocupat desinteressadament per la meva formació, que m’ha obert les portes de casa seva i de la gran biblioteca-arxiu que conté, que m’ha estimulat a saber-ne més i a plasmar millor les idees, que m’ha ensenyat amb l’exemple les claus del meu ofici, el d’historiador. Són molts els alumnes que han passat per les seves classes i que, en un grau o altre, s’han vist beneficiats pel seu magisteri, generositat i talent. Les circumstàncies han fet que pogués treballar al seu costat durant més anys i amb més intensitat que molts d’altres, i aquesta sort m'impulsa a transmetre ara el meu agraïment als quatre vents, des de l’orgull de poder dir que ha estat el meu mestre.