El president de la Generalitat, Quim Torra, va recordar dilluns, durant la segona sessió del debat d'investidura, la seva etapa d'executiu en una multinacional del sector de les assegurances. "De totes les fases saben quina era la més important? La darrera, quan el projecte, assolits uns resultats finals, es donava per acabat i entràvem en la de les lliçons apreses. Es considerava que només amb l'examen acurat de com havia anat, aquest es podia donar per tancat i l'empresa guanyava el coneixement i l'experiència necessària per a abordar nous reptes. Els explicava tot això perquè penso que és hora que avaluem conjuntament les lliçons apreses dels últims mesos", deia.

El president, per bé que el seu discurs no amaga l'anhel independentista, sap que no desplegarà d'immediat la república proclamada el 27 d'octubre i que aquella oportunitat ja ha passat i per això parla de "resultats finals". Feia unes setmanes explicava que el 47,5% "pesa com una llosa" que no permet la unilateralitat i accepta un escenari en el qual no menystenir l'1-O passa per intentar obrir una altra finestra d'oportunitat. Aquest és l'objectiu polític de la seva presidència.

L'independentisme, tot ell, pensa ja en aquesta segona ocasió mentre organitza la lluita pels drets civils -ara també des del Govern- i resol temes com ara la restitució dels consellers empresonats i exiliats. Un assumpte, per cert, que s'ha convertit en incòmode per a ERC i, sobre tot, per a Junts per Catalunya, que va basar la campanya en aquest punt. Deia que uns i altres esperen que s'obri, quan s'hagin recuperat les institucions i començat a posar ordre intern, una nova finestra. Uns situen el momentum en el judici de l'1-O, altres en les eleccions municipals i no pocs prefereixen, escaldats com estan, no autoimposar-se terminis.

L'assoliment de l'èxit per part de l'independentisme passarà perquè tingui una majoria molt més àmplia per abordar unilateralment el procés o bé per a un acord amb l'Estat -que no depèn ni de Torra ni de Puigdemont, sinó d'unes majories polítiques a Madrid que apunten en la direcció contrària- o per l'interès d'alguna superpotència en el cas català, una opció del tot remota. Ho explicava en aquest article. Tot dependrà doncs de la feina que siguin capaços de fer els independentistes i de, com deia Torra, l'avaluació conjunta de les "lliçons apreses" els últims mesos.

És clau un diagnòstic compartit de què va passar (i què va fallar) a la tardor i ho és també un recompte conjunt d'efectius (l'anàlisi realista de les mancances i les fortaleses en tots els àmbits polítics i també socials) i del context en què es du a terme la lluita per la República. Només amb una sincera i generosa anàlisi DAFO (acrònim de debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats) de l'independentisme serà possible que el republicanisme acordi, de nou, un full de ruta conjunt deixant de banda urgències electorals i cops de colze.

Ara som en una bifurcació estratègica: ERC predica un realisme sobrevingut i demana temps i ampliar la base independentista; Junts per Catalunya aposta pel mateix tot i que no ho predica públicament i intenta que el seu discurs no perdi el to èpic que li cal a Puigdemont per sobreviure, i, finalment, la CUP prefereix fer com si res hagués anat malament a la tardor i tot fos culpa d'una "classe política" espantada. Així és impossible consensuar res -la legislatura serà un fracàs si no es fa la feina proposada per Torra- i, sobretot, és impossible sortir d'unes zones de confort que cada cop s'aniran fent més petites.

Sense un diagnòstic i un objectiu compartit de la situació (com el que es va fer el 2016 activant la via unilateral davant el nul marge que donava Madrid per a l'entesa i posant el "referèndum vinculant" damunt la taula) no és possible ampliar la base i tampoc es pot aspirar a un diàleg amb l'Estat com el que exigeixen tant ERC com Quim Torra en la seva carta a Rajoy. Una cosa com l'altra demanen ser abordades des de la fortalesa i la claredat. No són camins transitables des del dubte i el guirigall. L'Estat ha estat eficaç frenant l'independentisme perquè ho ha fet des de la unitat del PP, el PSOE i Ciutadans, que aquesta setmana s'ha refermat amb el gir de Pedro Sánchez cap a posicions encara més dures. Ho ha fet alarmat per les enquestes i després de constatar la nul·la incomoditat que el 155 i la manca de propostes polítiques en clau reformista han provocat a la cúpula del PSC.

Hi ha una part de l'independentisme que, amb una barreja de romanticisme i de negativa a assumir una realitat que no els agrada, es nega a contemplar que qualsevol sortida d'èxit passi pel diàleg amb l'Estat. Tenen la seva contrapart en els espanyols que imaginen una Catalunya que abaixi els braços i, com si res, accepti ser assimilada per una Espanya unitarista. Ja sigui per fer efectiu el dret a decidir, qualsevol tipus de reforma o per negociar els termes de la ruptura -per més abrupta que hagi estat- caldrà parlar amb Madrid. I això no es pot fer sense tenir abans un bon DAFO.