El president de la Generalitat, tal i com va anunciar en la clausura de l’assemblea general de l’ANC, farà el darrer intent, en una conferència a Madrid, perquè el Govern Rajoy accepti de pactar un referèndum d’autodeterminació. Deia, el president Puigdemont, que si el govern de l’Estat finalment s’hi avingués, a parlar-ne, aquest acord podria ajornar la data de setembre, que era la prevista per a la convocatòria. Altrament, si la resposta continua essent que de referèndum ni parlar-ne, Catalunya hauria de servir-se del segon, de sí, el de la unilateralitat, deia també el president aquesta setmana passada. I d’aquesta segona opció de la disjuntiva, Madrid en queda al marge. D’aquest segon sí, doncs, ja només n’haurien de respondre ell i el seu govern.

Però la voluntat per part del govern català, tal i com correspon a tota responsabilitat política amb un tema de tan alt voltatge com és la secessió, de negociar amb l’estat data i pregunta per decidir sobre la nostra sobirania és innegable. ¿I si passés que en aquest darrer round Mariano Rajoy accedís a parlar i posés com a condició per pactar un referèndum que ens oblidem de la immediatesa de dates de convocatòria? Quina seria la resposta catalana? Perquè les xarxes i l’hemeroteca guarden declaracions d’algun dirigent que deia per exemple a la Festa Major de Gràcia d’aquest agost passat que l’any que ve, és a dir, aquest, “per la Festa Major de Gràcia, ja l’haurem declarada, la independència”. Però és que al costat d’aquests gosats, que la demostren, aquesta gosadia, segurament més per mantenir la CUP tranquil·la que no pas per convicció, hi trobem, a les mateixes files, els qui l’aplaudirien, un dilata. Els mateixos, aquests als quals potser ja els aniria bé un dilata sine die, que no en volen ni sentir parlar, del segon, de sí. Espantats davant qualsevol possible acció unilateral, és innegable que van permetre que s’anunciés en seu parlamentària.

Expectants, doncs, per si finalment el president Rajoy es desprèn de la inacció i accedeix a fer política amb el tema més polític que tenen avui plantejat les agendes catalana i espanyola; perquè el que sí que és cert és que la catalana, d’agenda, hauria d’acceptar d’ajornar la data de setembre si fos condició de pacte, però només n’hauria d’acceptar un ajornament, perquè el que ja no podríem aguantar és un sine die massa llarg. El Madrid del PP i el del PSOE, i també de C’s, han de començar a entendre que la litúrgia no pot oficiar-se, sempre, segons la seva voluntat. I nosaltres no ens podem permetre un fracàs triomfal. No de resultat. De convocatòria.