A diferència del que ha passat a la Generalitat els darrers anys, a l'Ajuntament de Barcelona hi ha hagut alternança al govern. Ada Colau va arribar a l'alcaldia fa tres anys perquè va saber capitalitzar una determinada il·lusió de canvi presentant un projecte de màxims que només ha sabut desplegar parcialment, condicionada també per una majoria esquàlida que no ha aconseguit reforçar. Lluny de l'anàlisi superficial que l'establishment econòmic, polític i mediàtic va fer el 2015, l'ascens de Barcelona en Comú no responia només a un accident o una mala campanya de Xavier Trias. Els comuns van saber teixir una xarxa ciutadana per detectar i atendre el malestar que es coïa a la ciutat. La qüestió és si l'equip de govern ha sabut superar el diagnòstic per avançar prou en el terreny de les solucions. Si en el balanç del mandat es constata que Colau va prometre fórmules ràpides que no s'han traduït en concrecions -un mal que afecta totes les esferes de la nostra política-, l'alcaldessa ho pagarà en forma de desgast electoral. Les eleccions del 2019 detallaran si el que ha generat Colau és confiança i adhesió o desencís i frustració.

Ni Barcelona és un caos ni la ciutat ha resolt els grans problemes que arrossega, que van molt més enllà que les retòriques referències a l'incivisme o la inseguretat, paraules que emergeixen quan es parla del top manta. Les anàlisis tremendistes acostumen a respondre a l'oportunisme, a la vegada que són buides de contingut. La ciutat ha de buscar remei a l'especulació vinculada a l'habitatge, reclama inversions quirúrgiques que reverteixin desigualtats, ha de ser valenta en les receptes de mobilitat, necessita atendre els desafiaments mediambientals i ha de saber com vol gestionar la petjada del turisme. A Barcelona urgeix, doncs, el debat. Un debat polític minuciós i enfocat en les coordenades municipals. La uniformitat i els blocs no semblen el camí si del que es tracta és de trobar solucions raonades que facin progressar la ciutat. Sobren, per tant, les receptes llampec i els paracaigudistes, sempre que la prioritat sigui Barcelona, esclar.

Resulta, però, que la capital té un pes específic en la política nacional i que el moment dificulta la discussió pausada. És una incògnita saber com hauria actuat l'independentisme si, durant l'aplicació del 155, hagués conservat el timó de l'Ajuntament de Barcelona com a contrapès a l'intervenció de l'Estat. L'alcaldia de la capital és un objectiu estratègic de les diferents expressions del sobiranisme, que divisa els dies agitats que venen amb el judici als presos i la posterior sentència.

Carles Puigdemont i el seu projecte de la Crida Nacional per la República ja han assenyalat Ferran Mascarell com a candidat, una designació que sembla superar l'estadi de primàries republicanes que demana l'ANC. Puigdemont mou els fils a Palau, controla el grup de Junts per Catalunya al Parlament i ha alineat el PDECat als seus designis, però li falta governar la capital catalana per alimentar la idea que la independència és qüestió d'aprofitar les finestres d'oportunitat dels propers mesos. ERC també persegueix l'alcaldia, però veu amb recel les crides a la unitat i divergeix de l'estratègia de l'esprint, convençuda com està que el camí passa per eixamplar els suports a l'estat propi i que a Barcelona cal concentrar-se en les prioritats municipals, que també són les del país. Allò de l'agenda nacional i l'agenda social.

La de Barcelona serà la batalla política del 2019. Molt probablement, la confrontació dels models de ciutat se solaparà amb el pols del debat de país, una discussió estratègica que condicionarà la campanya. I és en aquest context que l'independentisme ha d'analitzar quines poden ser les seves fortaleses. Estarà més a prop d'aprofitar el potencial polític de la capital -i, per tant, de governar-la- si és capaç de trobar el camí que eviti la polarització. L'horitzó republicà només serà àmpliament avalat si atén la pluralitat. Més que la distorsió i els blocs, el que compten són les aliances bastides a partir dels fets. I una precisió que cal tenir en compte davant de discurs inflamats i simplistes. L'1 d'octubre -màxima expressió de la unitat, la del 80% de la societat catalana-, a Barcelona es va votar. Per l'esforç i la complicitat de tothom.