En plena pandèmia mundial a Catalunya es desnona diàriament unes 30 famílies. El dret a l'habitatge és un dret bàsic reconegut a l'article 26 de l'Estatut de Catalunya i, també al 47 de la Constitució espanyola -una constitució que és defensada aferrissadament en altres articles que no reconeixen drets bàsics- que mai ha estat un dret efectiu i que, a mesura que s'acumulen les crisis, els habitatges buits s'apleguen en cada vegada menys mans.

A la crisi econòmica mai superada, van seguir un reguitzell de retallades importants en polítiques socials, a les quals es va anar sumant la crisi laboral i, ara, la pandèmia global que ha desencadenat una crisi sanitària, laboral, econòmica i social fora de mida. El confinament va aturar, de forma temporal, els desnonaments però aquests s'han incrementat un cop tornem a la (nova) "normalitat" i segueix sense aplicar-se un dret tan fonamental com és el de tenir un habitatge, un sostre.

Ja el mes de juliol, el relator especial de Nacions Unides destacava en el seu informe "la crisi d'habitatge d'enormes proporcions, com un dels principals problemes que requereixen actuacions urgents". Sense anar més lluny en la darrera setmana, al Baix Llobregat, la PAH ha informat de 3 desnonaments; un a Esplugues, un altre a Cornellà i un tercer a l'Hospitalet, són només exemples d'una "normalitat" injusta i desigual. La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca denuncia que es deixa les famílies vulnerables totalment desprotegides. El Sindicat de Llogateres avisa de l'incompliment de la Llei 11/2020, que regula els preus dels lloguers d'habitatge.

Aquests darrers mesos s'ha fet córrer la idea que s'ocupaven cases on la gent vivia, que totes les persones que ocupaven eren persones problemàtiques, que creaven conflictes a la comunitat. Des de diferents mitjans s'ha marcat clarament i des de la dreta i la ultradreta es reclama una llei contra l'ocupació. Sembla que aquesta bola ha donat grans beneficis a algunes empreses de seguretat, però la realitat és més dura. Segons dades de La Directa actualment hi ha unes 29.500 cases de grans propietats que són buides. Moltes d'aquestes propietats pertanyen a bancs i fons d'inversió. La realitat de la propietat topa amb la del dret.

La por i la imaginació fan versemblants les notícies falses, però les realitats vistes de prop són doloroses. Sense anar més lluny el 24 de setembre a Esplugues es van desallotjar 9 famílies amb 11 menors. Van veure com el sostre que els va protegir els darrers mesos era tapiat, amb part important de les seves pertinences, els llibres, les joguines... l'ajuntament es va comprometre a donar una setmana d'allotjament per mares i menors -els pares van quedar al carrer-.

L'allotjament no inclou l'alimentació i ha estat una xarxa de suport local qui els ha ajudat aquests dies, però la setmana s'ha acabat, el compromís municipal -que ja era curt- també i aquestes famílies ja no tenen un lloc on viure, ni tan sols un infrahabitatge que els protegeixi en aquests moments amb el virus ben viu i el fred que s'acosta; un espai on puguin aplicar-se les mínimes mesures sanitàries dictades per les autoritats, una possibilitat de sortida d'aquest llarg túnel de la precarietat en el que cada cop hi ha més gent.