Com a brillant preludi de la primera sessió d'investidura de Rajoy, fa pocs dies que Swiss Army Man resultava la pel·lícula guanyadora del darrer festival de Sitges. El film comença en una illa deserta, amb l'actor Paul Dano a punt de penjar-se, just quan apareix el cadàver de Daniel Radcliffe a la costa i un impuls el porta a recollir-lo, a parlar-hi, a fer-se'n amic, a tirar-se pets d'amor fratern i a viure aventures... com si fos viu. Són els esperpèntics efectes del deliri del nàufrag, un trastorn força habitual en la ja prou histriònica política espanyola.
 
La patologia consisteix a fer bogeries amb moltes ínfules de grandesa, a agafar-se a qualsevol escletxa per negar l'innegable i a oblidar els clatellots que dóna la santa hemeroteca. També consisteix en el miracle d'omplir aquest gran plató insubstancial que ha esdevingut el Congrés dels Diputats. No hi busqueu arguments o programa, debat o acadèmia. L'escenari és una tribuna on els lleons han passat de la porta a la butaca, dopats amb la seva pròpia suficiència, mentre aplaudeixen robòticament i mengen les vísceres del rival de torn per després escampar-les via Twitter.
 
De tota la desfilada de portaveus, sigles i raons d'aquest dijous, cal subratllar l'avenç implacable del trastorn en dos dels protagonistes de la sessió: PSOE i C's. Dos unitats de destí amb l'aigua al coll i que volen allargar el naufragi tant com sigui possible. Dos naus sense rumb definible, que s'aferren a la tebior, al lloc comú i al mèrit més inversemblant per justificar un sí i una abstenció.
 
Al seu mostrari no hi han faltat cites a Suárez, l'enèsim exorcisme a l'esperit de la Transició o tronats "exercicis de responsabilitat". Però cal avisar –ull, spoilers!– que Swiss Army Man acaba malament, tant com sembla que acabarà aquest deliri psiquiàtric de dos partits que es creuen els artífexs de l'estabilitat somiada per l'Íbex 35. Al final, tanta lluita caïnita, tants despropòsits consecutius i tantes ganes de transcendència no seran pel bé de cap estat, sinó per salvar el sou, la cadira i la pròpia incoherència.