L'escola en català està en dubte. La immersió es va fonamentar en un consens social robust i en uns tribunals que, malgrat que la Constitució és clara quan l'article 3 situa el castellà com un "deure" i la resta de llengües oficials només com una concessió, no actuaven de forma agressiva a l'hora de qüestionar-la. Va permetre que generacions de catalans es formessin en un model que els permetia dominar el castellà i el català, però que en els darrers anys ha acusat cada cop més llacunes malgrat el cofoisme del discurs oficial.

La sentència de l'Estatut primer, i les tensions del procés després han canviat el paradigma. El marc legal és desfavorable, s'ha produït una treballada ofensiva jurídica de l'espanyolisme, els jutges estan envalentits i en posicions retrògrades, els mestres estan desmobilitzats i espantats, el PSC –preocupat per no tenir fugues cap a l'espanyolisme dur com els va passar amb Ciutadans– encareix els acords, i el Govern no és capaç d'oferir garanties de compliment del model.

Així, es va optar per tornar sobre la via del consens ampli sumant al PSC i als comuns als dos grups del Govern, ERC i Junts. Es buscava evitar l'hostilitat de l'executiu espanyol i, amb la unitat, enviar un missatge tranquil·litzador a les direccions de centres, que davant la decisió de no fixar quotes hauran de decidir els plans lingüístics de cada escola d'acord amb una realitat social que, en general, és adversa pel català. L'acord va generar polèmica perquè s'hi reconeixia el que, agradi o no, és una obvietat que cap redactat –no hi ha jugada mestra que valgui– podrà canviar mentre no ho faci el marc polític: que el castellà és també "llengua d'ús" a l'escola malgrat que la "normalment usada com a vehicular" és la catalana. Per no entrar en consideracions legals o pedagògiques –ni en soc expert ni tinc vocació de bruixot– us aconsello els entenedors fils del professor de dret administratiu de la UdG Josep Maria Aguirre i del professor d'institut i expert en temes de llengua Arnau Rius.

De l'acord a quatre, una d'aquelles fotos "del 80%" que defensa Òmnium i de l'"un sol poble" que ha brandat sempre el catalanisme, Junts se'n va desentendre hores després. Caldrà veure les esmenes que presentaran al text que la seva direcció havia avalat i la rebuda dels altres tres signants i de les entitats i sindicats més implicats. Més enllà de les raons per signar o no, el desmarcatge exhibeix el dilema del partit que lideren Carles Puigdemont i Jordi Sànchez. El congrés que debaten ara quan convocar i si ha de servir per renovar lideratges o no a més de fixar l’estratègia, hauria de servir per començar a resoldre el dilema en el qual s'han instal·lat. Ben administrat, amb un repartiment de papers clar i lideratges forts, els hauria de permetre alhora gestionar l'autonomia i la Diputació de Barcelona o animar els jocs d'Hivern amb l'Aragó mentre a les xarxes carreguen contra el diàleg, animen la confrontació, o envien la presidenta del Parlament al tall de la Meridiana malgrat que son al Govern.

Però és un dilema que, mal administrat, ja sigui perquè qui porta el timó no té traça o perquè a vegades els equilibris són impossibles, els presenta com un partit poc fiable al qual una mala tarda a Twitter el pot despenjar d'un pacte treballat durant dos mesos. Perquè el dijous, o bé el partit va actuar a cop de tuit després d'un mal acord, o bé algú no havia fet les consultes que tocaven dins i fora i no va preveure el rebuig de l'aterratge a la realitat davant la impossibilitat de "blindar" la immersió i buscar consens més enllà d'un 52% que, amb sort, és simbòlic. De moment, ningú ha assumit responsabilitats.

Fa dues setmanes la Conferència Nacional d'ERC va exhibir unitat interna entorn el full de ruta que han marcat Oriol Junqueras, Marta Rovira i Pere Aragonès. El gir dels darrers anys ha despenjat alguns sectors del partit i n'ha desencantat d'altres de l'entorn, però a dins no hi ha alternativa a la vista. La poc excitant aposta d'Esquerra pel diàleg i pel referèndum acordat a través de la taula de diàleg incorpora, per força, una certa normalització de les relacions amb el PSC. Una altra cosa no tindria sentit quan s'intenta forçar la negociació amb Pedro Sánchez i es negocien (i voten) la majoria de lleis al Congrés. ERC no vol pactar amb el PSC la Generalitat, però sap que ha de comptar amb Salvador Illa pels grans acords de país i també ho ha fet, i ho farà, en alguns ajuntaments a mesura que 2017 vagi quedant enrere. En aquest sentit, implicar-los per renovar i enfortir el consens lingüístic té tota la lògica i el temps dirà si la direcció republicana l'encerta o no, tant pel partit com pel país.

Junts no ha fet encara el procés d'ERC i al partit hi ha, en aquest assumpte, dues ànimes que en alguns moments es fan evidents. Laura Borràs, un nucli ben visible de diputats i, amb intermitències, Puigdemont mantenen viva la flama del "mandat de l'1-O", la confrontació fugint de la contradicció i d'una "finestra d'oportunitat" que podria "aixecar la DUI" si el president a l'exili guanya davant la justícia europea i torna. A l'altra banda, en una posició més discreta, hi ha Jordi Sànchez, el gruix dels consellers i també càrrecs locals que intenten abraçar posicions més pràctiques i assumeixen la contorsió tàctica inherent a la política. Ells, com els socis d'ERC, tampoc volen governar amb el PSC, però defensen –o entenen– parlar-hi per evitar anar a l'oposició o quedar-se limitats als pactes amb Esquerra, ara en una posició institucional més còmoda.

En aquesta lògica, i en la de complicar les coses als seus rivals electorals directes d'Esquerra, s'explica el sòlid acord de la Diputació de Barcelona o l'entesa, també amb el PSC, en l'àmbit dels mitjans públics que aquesta setmana ha sorprès a més d'un. Pensen que si el partit vol projectar-se, com va fer-ho CiU, com a útil necessita acords com el de dijous. Fer-ho tot compatible és difícil. Si en el debat intern s'imposa la posició del primer grup, difícilment Junts serà percebut com un partit fiable i ordidor de consensos en un context d'emergència nacional, però també social, econòmica i lingüística. Perquè, com deia Xavier Antich a Catalunya Ràdio el dijous (i així ho avalen els fets i els aprenentatges del 2017), la independència no és per demà. Si se'n surten els segons, la contradicció que sempre incorpora el pragmatisme i el pacte es farà cada cop més insostenible per més d'un fill de l'1 d'octubre. Per implosió o per decantació, però es resoldrà més aviat que tard.