Fer befa, assenyalar, ridiculitzar, tergiversar paraules i posar focus en llocs de gust dubtós és molt fàcil, més encara si el tema permet posicionar-se ideològicament sense fer gaire esforç intel·lectual. Uns mesos després que Fernando Trueba fos el damnificat per la ràbia uniformitzadora de l'Espanya indivisible, ara li ha tocat ser l'ase dels cops a Javier Bardem, objecte d'una dosi d'estopa tan visceral com previsible. El pecat? Haver verbalitzat el discurs de la lògica, expressant-ho de manera respectuosa i assenyada.
 
Que sigui un discurs lògic, però, no ens ha de fer oblidar el que té d'excepcional, sobretot si tenim en compte totes les ocasions que hem lamentat la tebiesa amb què s'han rebut les reivindicacions majoritàries de la ciutadania de Catalunya entre la progressia espanyola. Sempre que ha calgut, hem denunciat la manca de mà estesa, l'absència d'empatia, la invisibilitat d'aliats i de veus que s'alcessin en contra de la desraó provocada per aquest "burrisme" generalitzat on tot s'hi val. I no hem dubtat a preguntar-nos on eren tots els "culturetes" lluitadors de la llibertat quan les manifestacions eren per l'autodeterminació d'una de les nacions que integren la seva gran nació de nacions.

Aquest dijous, Mas acusava l'Estat de vincular independentisme i violència, l'enèsima tàctica orquestrada per un aparell intel·lectual de busca-raons emèrits. En aquest sentit, la resposta furibunda a Bardem no pot deslligar-se dels intents continuats de desprestigiar idees que són legitimes, com quan els acòlits de la causa aprofiten per insultar a tothom que es mostra discordant amb la visió oficial del "no" perpetu, com ara Bardem, com abans Trueba. Ells, però, són la mostra d'una Espanya que hi és i que és capaç d'escoltar i de construir un escenari de normalitat on tot podria ser possible. Perquè l'autodeterminació no és un assumpte d'entranyes ni de fogots, sinó de la lògica més aclaparadora.