El vot interessat dels rivals de Soraya Sáenz de Santamaría i l'empenta de l'aznarisme van impulsar Pablo Casado a la presidència del PP. Els suports adequats van pesar més que un currículum cada cop més sota sospita. Casado va trobar una catifa vermella a la universitat i ara s'ha llaurat el camí per controlar un partit dividit, erosionat per la corrupció, desnonat del poder i empetit per les enquestes. L'última, la del CIS. Però el PP encara manté una gens menyspreable bossa de vots conservadors, un pastís que els populars es disputen amb Ciutadans. Casado i el seu PP faran el que calgui per liderar aquest espai i tornar a la Moncloa. El que calgui i més.

Sabíem que el nou president dels populars està disposat a rehabilitar Aznar -en els temps que corren, no hi ha cap fotografia improvisada- i que prioritza combatre l'independentisme amb el Codi Penal, però aquesta setmana també hem constatat que està disposat a atiar el discurs de la por amb la immigració. Per desallotjar Pedro Sánchez del govern espanyol, el PP serà bel·ligerant amb Catalunya -no hi aspira a governar- i dirà el que vol sentir el votant menys comprensiu amb els gestos progressistes del PSOE.

Amb el marge de maniobra que concedeix ser a l'oposició, Casado té camp per córrer. No intentarà entendre la complexitat de la societat catalana ni serà constructiu en les propostes per atendre els qui busquen un futur millor arribant pel Mediterrani o saltant la tanca de Ceuta. No busca convèncer, només pretén agitar les bases camí de les pròximes eleccions. Per això, després de reunir-se amb Sánchez, emfatitza que ni cedirà ni dialogarà amb l'independentisme, i distorsiona les polítiques d'acollida amb la mentida que mirar el problema de cara és sinònim de "papers per a tothom". Quin estómac s'ha de tenir per voler taponar les fronteres i, a la vegada, fotografiar-se encaixant mans d'immigrants desvalguts.

El que fa Casado, però, no és nou. És un guió conegut, assajat per la dreta populista arreu del continent, malauradament, amb rèdits electorals notables. El PP no ho posarà fàcil a Sánchez. I és possible que, condicionat per la pressió i la debilitat parlamentària, el PSOE no sigui prou valent ni per avançar en una solució ambiciosa per a Catalunya ni per capgirar del tot la política migratòria que ha practicat Espanya en els darrers temps. Però Casado hauria de començar a assumir una realitat: com més a la dreta s'ubiqui, intransigent amb uns i altres, més pastís de centre tindran els socialistes per governar una altra legislatura. Els indicadors del CIS són ben il·lustratius i Sánchez ja verbalitza un discurs triomfalista.